Albert Botran, militant de Poble Lliure, és el número dos de la llista de la CUP. És la primera vegada que la formació anticapitalista es presenta a unes eleccions espanyoles. La proposta rupturista i independentista està encapçalada per Mireia Vehí, més propera a l’altra gran família de la CUP, Endavant. Malgrat la joventut de Botran, el polític de Molins de Rei ja té experiència com a regidor al seu poble i com a diputat al Parlament de Catalunya a les eleccions del 2015. Va estudiar Història Comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha escrit diversos llibres sobre història moderna i contemporània de Catalunya, també relacionats amb els moviments anticapitalistes sobiranistes. Botran ha tastat la repressió de l’Estat en primera persona quan el setembre del 2017 la Fiscalia de l’Estat Espanyol va presentar una demanda per enaltiment del terrorisme contra quatre membres de Poble Lliure: Guillem Fuster, portaveu de l’organització, Albert Botran, Ferran Dalmau i Toni Casserras, per la seva participació, el febrer de 2017, en un acte per recordar el 30è aniversari de la mort de Julià Babia i Privat.
Vau anar al Congreso a fer una acció sorpresa. Què tal l’escenari? Imposa?
Sí, és un recinte on es veu la història de l’Estat: des de la Guerra del Francès no hi ha hagut grans canvis: quadres de dirigents espanyols que han reprimit moviments obrers, republicans o catalanistes. Allà s’hi respira l’Imperi.
LA CUP neix com a candidatures populars en l’àmbit local. Anys després va decidir fer el pas al Parlament. Era lògic, doncs, acabar anant a Madrid?
La gent no n’és conscient però cada vegada que hi ha una convocatòria d’eleccions discutim si hi anem o no. També a les tres últimes que hem concorregut al Parlament. Veiem i valorem si té utilitat o no. També la participació al Congreso s’ha valorat anteriorment. Fins ara s’havia descartat perquè creiem que era un escenari poc útil.
I què ha canviat?
Aquesta vegada creiem que el paper dels partits catalans en ple procés independentista era directament contrari a què les lluites d’aquí puguin avançar. No entenem que algú es pugui oferir al PSOE sense demanar pràcticament res a canvi. Això no ajuda a avançar el procés independentista.
Això vol dir que la CUP va a Madrid a bloquejar-ho tot?
La força que tindrem serà petiteta, segurament. Competim amb unes maquinàries de partit molt més consolidades. Però sí que pensem que la proposta política que portem la podrien compartir molts més. Podem fer un front compartit amb els altres partits independentistes i amb els comuns: que els representants del sobiranisme català no donin suport a cap govern espanyol que no acompleixi uns mínims que permetin que el procés català tingui una solució democràtica.
Quins són?
Cal una amnistia, cal autodeterminació i aturar la repressió.
Això afecta directament a l’etern debat independentista: la unitat. És possible aquest front comú que proposes, fins i tot, amb els comuns?
Ho volem proposar. Tenim aquests mínims en comú i entenem que els poden defensar tant ERC com JxCat i els Comuns.
És el que proposa JxCat? Un Grup unitari a Madrid?
No, i aquesta que comentes no és una proposta massa seriosa. Si ho haguessin pensat més honestament, ho haurien negociat sense llençar la proposta a un plató. Fer-ho d’aquesta manera només busques el titular i rendibilitzar el discurs de la unitat. La unitat és una cosa que es treballa fora dels focus.
I per què reclamar ara l’autodeterminació quan ja vam votar l’1-O? Renunciem al mandat democràtic que vam assolir amb el referèndum?
Nosaltres pensem que cal crear una situació de ruptura. Si volem aplicar el resultat de l’1-O, si volem fer un altre referèndum, si volem declarar la independència des del Parlament… Tot són escenaris de ruptura que l’Estat no pot frenar. Ara, els independentistes ens hem de concentrar en crear aquesta situació de desobediència. L’eina és secundària, cal pensar i forçar aquesta situació.
I defensar el dret a l’autodeterminació ho és?
Sí i, a més, aglutina molta gent a Catalunya. Això és una realitat. Hi ha molta gent que vol votar. I cap independentista hauria de donar l’esquena a aquest escenari.
I aquells independentistes de pedra picada, on m’hi incloc, que pensem que això és una etapa cremada i cal anar a la via unilateral…?
Ep, que nosaltres no renunciem a la via unilateral, en absolut!
Llavors és una mica de cara a la galeria demanar un referèndum?
Encara que aspiris a un referèndum acordat amb l’Estat o unilateral… després te l’hauria de reconèixer l’Estat. En un moment o altre, l’Estat ha de seure a la taula perquè si no, no seria una independència efectiva. Nosaltres el que diem és que hem de portar l’Estat en aquesta situació i, per tant, les mesures unilaterals són necessàries.
Si Sánchez ofereix les mil-i-una a Catalunya a canvi de governar què farà la CUP?
Descartem completament aquest escenari. L’Estat, quan està en crisi, fa tancament de files: la unitat d’Espanya passa per damunt de tot i aplica una repressió ferotge. El PSOE també abraça aquesta manera d’actuar. És una realitat dura saber que t’enfrontes a una paret.
Hi ha qui diu que encara es pot parlar amb l’Estat…
En el moment que semblava que estaven més oberts al diàleg, quan es va plantejar un relator, els mateixos socialistes i del seu entorn ho van impedir. Recordo l’Àngels Barceló o Iñaki Gabilondo fent editorials molt dures contra el relator. L’escenari és molt cru i no creiem en absolut que l’Estat trenqui aquesta paret.
Per tant, cadires buides sovint al Congreso?
Sempre que sigui més útil que estar en altres llocs, sí: allà no ens hi veuran. Participar d’elaboració de lleis on tindrem una força molt petita i que no seran lleis transformadores, no té sentit. No participarem en aquests debats parlamentaris.
I en quin moment sí que hi sereu?
Quan puguem alçar la veu contra l’Estat, i per plantar cara contra les mesures del Gobierno. Llavors sí que hi serem.
L’experiència de Front Republicà va ser, en general, positiva menys pel fet que no va aconseguir representació. Com és que al final no s’ha comptat amb Som Alternativa?
Jo crec que amb una mica més de temps i una actitud una mica més constructiva per totes les parts haguéssim arribat a un acord. Quan la CUP va decidir presentar-se, de seguida vam rebre imputs de Som Alternativa, però a través de les xarxes i es va complicar tot una mica. Però ells són un sector polític molt proper al que defensa la CUP. És gent que ve de l’esquerra i que ha acabat concloent que sense la ruptura amb l’Estat les polítiques d’esquerres no es poden dur a terme. Això ens obliga a tenir-hi algun tipus d’entesa.
La sensació general és que hi ha indecisos que dubten entre CUP i JxCat, com pot ser això?
Justament, és una sensació però poc fonamentada si no és fora de les xarxes. Al final, les enquestes que mirem hi veiem que nosaltres tenim més frontera amb ERC. Després amb els Comuns i una part amb JxCat. No em sembla una gran anomalia perquè dins del camp independentista hi ha gent que només valora la radicalitat independentista. Però nosaltres no enganyem a ningú, som independentistes i tenim un programa de transformació de l’economia en un sentit socialista.
I què li diries a un indecís perquè acabi votant la CUP?
El vot a la CUP és un missatge molt clar a l’Estat i als altres partits independentistes: és un vot que vol dir “no ens rendim”. Som combatius, ho hem estat i ho seguirem sent. És un missatge que s’explica per si sol.
El resultat d’aquests comicis pot catapultar l’escenari d’unes eleccions catalanes?
Nosaltres hem de pensar l’escenari en funció de si és útil o no. Hem de saber per què l’independentisme vol eleccions. Si és per tornar a repartir cartes i tenir majories diferents, simplement ens trobaríem amb les mateixes limitacions que ha tingut el govern d’ERC i JxCat. Primer, ens hem de respondre quin paper té el Parlament de Catalunya en el procés cap a la independència.
I quin paper té?
Ara mateix els tres partits no tenim una resposta conjunta en relació amb això.
I com pot ser? Està desorientat l’independentisme?
Sí i tots ens som responsables. Els que tenen més pes polític en són més responsables del que en tenim menys, però. Tot, en bona part, és fruit de la repressió estatal després del l’1-O. Nosaltres hem intentat sortir del derrotisme, explicar i assumir que hi haurà més repressió però que això no ens ha d’impedir tirar endavant. I aportar un esperit combatiu, explicar que la desobediència és l’única manera que ens permetrà avançar.
I tots aquells que s’han preguntat aquests mesos: “On és la CUP”? Què els hi diem?
Si molta gent es preguntava això, voldrà dir que hi havia una part de realitat, que nosaltres havíem fet un pas al costat. Però vist des de dins la sensació és totalment contrària: hem estat molt implicats en les vagues del desembre del 2018 i les de febrer i març del 2019. Hi havia molta feina feta a la cuina. La CUP ha estat atenent molts casos repressius que tenen un menor impacte mediàtic. I hem estat presents a totes les mobilitzacions. Tota aquesta feina, potser menys visible, no ha parat.
Presentar-se al Congreso pot revertir aquesta sensació?
Sí, pot ser. De ser-hi, hi som. També hem passat a tenir menys presència al Parlament i això afecta en l’àmbit comunicatiu.
Costa fer autocritica als partits independentistes?
Sí, costa i més quan encadenem unes eleccions amb unes altres. Tot això no ajuda però ens hi hauríem d’acostumar perquè el sistema de partits ha canviat tant que ara és més difícil l’estabilitat en els governs.
Poble Lliure sí que hi és al Consell per la República. La via internacional és l’únic que ens queda per aconseguir la independència?
No fiem al camp internacional allò que no siguem capaços de fet aquí. És molt important la internacionalització però la independència es guanya per les forces que pots mobilitzar dins del teu país. No ens farà ningú la feina que no hàgim fet nosaltres. La influència internacional és important per si ens han de reconèixer un referèndum o una declaració d’independència, però la feina important s’ha de fer des d’aquí.
I un missatge optimista a tots els independentistes que incansables surten al carrer a protestar?
Jo li dic a la gent que fem molt bé de mobilitzar-nos i de manera continuada perquè només aquesta és l’única força que tenim per guanyar. L’hem de saber valorar i també dosificar. El poble només es té a ell mateix.
Sols el poble…
… salva el poble! En aquest cas és claríssim. Algunes vegades, per part dels partits independentistes, s’ha fet pensar que fent unes quantes manifestacions i guanyant unes quantes vegades a les urnes la independència cauria com una fruita madura. I no és així, malauradament. Però la gent ho entén. Des de l’1-O, la mobilització va fer un pas de gegant. Com ha passat amb la resposta a les sentències.
La resposta ciutadana al carrer ha superat els partits?
Sí, i és una bona notícia perquè vol dir que hi ha poble i hi ha país. Existeix una realitat que l’Estat menysprea. Es pensa que és una qüestió que això és un ramat i que escapçant la direcció política la massa deixarà d’actuar. No, el poble està mobilitzat i, fins i tot, sorprèn als partits que hi estem estretament connectats i ens passa per davant.
Per acabar, una porra: Quants diputats obtindreu?
Si tenim presència al Congreso, ja ens donem per satisfets. Nosaltres hi volem tenir veu i com més àmplia millor, clar. Però no volem fer especulacions basades en les enquestes, que tots sabem que estan pensades amb fins de mobilitzar certs sectors de votants.
Una frase per tancar l’entrevista.
La gent que li agradi el missatge de la CUP que ens voti. Moltes vegades hi ha un decalatge entre la gent que diu que ens votarà i després els resultats no ho reflecteixen. Alguns votants acaben votant el que havien votat tradicionalment. Si t’agrada la CUP, si t’agrada que passin coses quan hi som presents, fins i tot canviar l’actitud dels altres partits, doncs vota la CUP.
