El Catalonia Global Institute (https://cataloniaglobal.cat/) neix amb el propòsit de dotar el país d’un pensament propi en matèria de geopolítica amb la perspectiva d’esdevenir un estat independent i amb la vocació de tenir un paper rellevant en el món. Per conèixer què pensen fer i com veuen el panorama actual La República.cat entrevista el seu president. És Abel Riu, politòleg barceloní de 34 anys especialitzat en estudis postsoviètics i estudis euroasiàtics. Els darrers anys s’ha dedicat a les relacions internacionals tant pel que fa a la cooperació com a l’anàlisi en diversos àmbits, posant el focus en Rússia i els països del seu entorn.
El CGI són un equip de gent jove, amb bona formació i amb el cap molt ben moblat, que investiguen el canviant tauler internacional i els jocs d’interessos que el mouen, i volen posar el seu coneixement al servei del país. Estan cridats a esdevenir, ells sí, una estructura d’estat.
Quina és la reflexió que us porta a constituir el Catalonia Global Institute?
És fruit de moltes converses entre les vuit persones del grup impulsor, especialment des dels fets del 2017 però en alguns casos fins i tot d’abans. Ve d’una certa frustració amb com van anar les coses pel que fa a l’estratègia internacional del procés independentista i dels fracassos en base a unes expectatives absolutament infundades. Després d’un procés de reflexió i d’identificació de mancances i necessitats hem estat donant voltes a la idea de llançar una iniciativa per posar el nostre granet de sorra per fer una aportació en un sentit patriòtic i de servei públic a la causa i al país, oferint nous marcs analítics per començar a revertir les mancances que vam identificar pel que fa a la qüestió internacional.
Quines són aquestes mancances?
Pensem que la visió ha estat fins ara bastant naïf, basada sobretot en principis morals i sense acabar d’entendre, tot i que això potser estigui començant a canviar una mica, que les Relacions Internacionals funcionen en base a interessos i, sobretot, al paper dels estats. I és això el que configura l’ordre global actual. Si volem arribar a jugar algun paper com a poble, com a realitat econòmica i social que aspira a un estat independent, hem d’entendre aquesta realitat, hem d’analitzar-la, hem d’interpretar quins són els interessos dels diferents actors i a partir d’aquí veure com podem jugar les nostres cartes.
A partir d’aquesta reflexió hem decidit posar fil a l’agulla i en els darrers mesos hem estat treballant per preparar aquest projecte i fer la nostra aportació tant pel que fa al debat públic, a la creació d’una massa crítica sobre relacions internacionals amb aquesta perspectiva més realista, més geopolítica, i també amb l’aspiració de poder influir en les decisions de les institucions pel que fa a l’orientació de les relacions internacionals de Catalunya i l’estratègia d’internacionalització del conflicte.
Sou un grup de treball reduït però que heu comptat amb el suport de diverses personalitats que subscriuen el manifest fundacional. Com treballareu?
A banda de l’especialització per temes o per regions dels membres de l’equip fundador comptem amb una xarxa en construcció de col·laboradors externs que s’anirà ampliant. Internament comptem amb responsables de comunicació, de recerca, de línia editorial, de relacions externes, etcètera. Pel que fa als productes o el tipus d’acció que volem tirar endavant podríem parlar de quatre àmbits. Primer de tot, anàlisis regulars mitjançant publicacions setmanals d’articles d’actualitat sobre temes determinats com, per exemple, la geopolítica de l’Àrtic o la crisi entre Grècia i Turquia. Això es farà tant per part de membres de l’equip impulsor com de col·laboradors externs. En segon lloc tenim tres línies de recerca sobre les quals anirem produint informes de més profunditat que es publicaran semestralment o anualment. Una serà l’anàlisi d’oportunitat a nivell geopolític tant per a Catalunya com a nivell global. L’altra, sobre la geopolítica a la mediterrània, que creiem que és l’àmbit natural d’influència de Catalunya més enllà de la UE, i la tercera seria la presència de Catalunya en l’opinió pública global. La tercera pota és l’organització de conferències, la idea és fer-ne un mínim de quatre cada any analitzant temes concrets amb ponents externs. La primera la tenim ja organitzada pel 24 de març al Reial Cercle Artístic de Barcelona i serà l’acte de presentació en públic del Catalonia Global Institute. L’exdiplomàtic de Nacions Unides a l’antiga URSS, Bohdan Nahaylo, ens parlarà del paper de Rússia en el nou ordre global. I la quarta línia de treball és de serveis adreçats a empreses i particulars en l’àmbit de la consultoria, anàlisi del risc, anàlisi de la geopolítica, estudis de mercat i també oferirem formacions.
Entenc que aquesta quarta porta us pot ajudar a finançar el funcionament del centre.
Pensem que pot ser una bona via a més de les donacions que puguem rebre per finançar tota l’estructura.
Parlaves d’aquesta visió naïf i un pèl infantil que ha guiat fins ara les relacions internacionals de Catalunya. La clau és fer entendre tant a la ciutadania com a les institucions que les relacions entre estats es regeixen per interessos i per contrapartides?
L’aportació que fem és la de proporcionar unes ulleres noves. O que tampoc són tan noves però que malauradament no s’han fet servir. I són aquestes ulleres les que poden ajudar a permetre analitzar les relacions internacionals des d’una perspectiva més realista; almenys per entendre millor quines són les cartes que es poden jugar a l’exterior per defensar els nostres interessos de manera més eficient. I això passa, sobretot, per entendre quins són els interessos fonamentals de cada estat. Hi ha diferents categories d’interessos però els fonamentals solen estar relacionats amb qüestions de seguretat o qüestions econòmiques, o amb les dues a la vegada. Si no hem interpretat prèviament quins són aquests interessos anem cecs a interlocutar amb aquests estats, perquè no entenem quina és la seva pròpia cosmovisió i com ens veuen a nosaltres en relació als seus propis interessos.
També, evidentment, quan miren cap a Catalunya miren també cap a l’Estat espanyol, que és un estat que des fa molts segles, i a diferència de nosaltres, opera, pensa i observa el món com un estat, defensa els seus interessos com a tal i interpreta els interessos dels altres com a tal.
Per exemple, hi ha un cas molt paradigmàtic, que és el del suport a Catalunya dels països bàltics. A Catalunya hi hagut unes expectatives per uns possibles suports per part d’ells. Va haver-hi el 2013, després de la Via Catalana, unes declaracions del primer ministre d’aleshores de Letònia com del primer ministre de Lituània mostrant-se favorables a reconèixer la voluntat del poble de Catalunya si hi havia un referèndum d’independència. Això va encendre totes les alarmes del ministeri d’Exteriors espanyol, que va ordir un pla. A part de les conseqüències diplomàtiques que van tenir aquestes declaracions, l’Estat espanyol va jugar les seves cartes. Tenint en compte que els tres països tenen un recel històric vers Rússia i són molt zelosos de la seva seguretat i la seva integritat territorial i, davant el fet que l’annexió de Crimea va fer créixer les hostilitats entre Rússia i Occident, Espanya va detectar una escletxa d’oportunitat per neutralitzar l’hipotètic suport d’Estònia, Letònia i Lituània a Catalunya. En aquest context l’OTAN a partir del 2016 va desplegar tropes, una missió de forma permanent, per reforçar a seguretat d’aquests tres països i Espanya va decidir ser dels estats membre que més efectius militars hi enviés, participant de forma molt activa en l’aportació de caces, sabedors que els bàltics no disposen d’unes forces àeries com a tals. Automàticament va haver-hi un pacte no escrit: Espanya contribueix en matèria de defensa en un dels vostres problemes fonamentals i vosaltres us oblideu de la qüestió catalana, el principal interès fonamental de l’Estat espanyol. El mateix José Manuel García-Margallo, exministre d’Exteriors del govern espanyol, va reconèixer aquesta operació: els silencis es paguen.
Quan nosaltres anem a parlar amb els bàltics hem d’entendre que el seu interès principal és la seva defensa i la seva integritat territorial per l’amenaça russa i a partir d’aquí avaluar què se’ls pot oferir. Sense entendre aquests mecanismes qualsevol moviment que fem serà superflu i no tindrà cap possibilitat de reeixir.
A més ens trobem que l’ordre mundial ha variat molt en els últims anys i és molt més multipolar.
El paradigma global viu un canvi constant i una acceleració d’aquests canvis, especialment el 2020 amb la pandèmia. Hem passat d’un paradigma post Guerra Freda amb una pretensió unipolar o hegemònica per part dels EUA fins a principis del 2000 a un canvi d’escenari accentuat especialment a partir de l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç i el boom econòmic xinès que això va suposar i altres factors. Hi hagut un declivi progressiu de la capacitat d’exercir poder dels EUA; una certa recuperació i tornada de Rússia al tauler global com a potència; el sorgiment de potències regionals amb ganes de jugar un paper com poden ser Turquia, l’Índia o el Brasil, es va configurant un tauler cada cop més complex i multipolar i en el qual les qüestions relacionades amb el poder per damunt de les qüestions relacionades amb els principis malauradament estan prenent cada cop més importància. És molt necessari poder observar de manera permanent i sistematitzada aquest tauler per analitzar i extreure conclusions des de Catalunya amb una perspectiva de país, amb una visió geopolítica pròpia d’aquests esdeveniments i d’aquests canvis de paradigma, perquè si no anirem molt perduts en tots els sentits.
És un canvi que s’està reconfigurant, no és sòlid, aquests equilibris de poder, especialment entre Rússia, la Xina i els Estats Units fluctuen i s’haurà de veure quin impacte té la presidència de Joe Biden en relació amb el paper que havia jugat Trump, potser una mica més conciliador amb la Xina en alguns aspectes i més bel·ligerant amb Rússia. També cal estar amatents al paper que vol seguir jugant Turquia després d’un any i mig amb una agressivitat geopolítica molt important i amb tensions amb tots els seus veïns, arribant a ocupacions militars en alguns casos. Hem d’estar atents a tot això i fer anàlisis sistemàtiques i amb vocació propositiva també de com Catalunya pot posicionar-se. Cal identificar quins són els interessos que poden sorgir per a Catalunya.
En el cas, per exemple, de les tensions entre Turquia i Grècia, cal tenir en compte que un dels principals aliats que Turquia té a la UE és Espanya, sobretot pel que fa a interessos econòmics i d’inversions. Per això l’Estat espanyol és un dels que més s’ha oposat a aplicar sancions a Turquia per les seves maniobres militars que posen en risc a Grècia i a Xipre, que són de la UE. Pot haver-hi aquí unes oportunitats per a Catalunya en tant que l’Estat espanyol té poc marge de maniobra perquè està lligat als seus interessos a Turquia. Aquí es poden generar, per exemple, oportunitats en relació amb Grècia, Xipre i altres actors que donen suport a aquests països. Malauradament, tenim la sensació que no s’està fent aquesta feina d’identificació d’oportunitats i fer-la és la nostra vocació.
Podem afirmar que l’acció exterior de la Generalitat s’ha limitat per un costat a una simple tasca comercial i per l’altra a esperar adhesions simplement explicant que la nostra és una causa justa?
Sí, i per aquesta visió es va caure en l’error de només interlocutar amb estats o amb països amb els quals es compartissin principis democràtics. I això ens tanca moltes portes. L’Estat espanyol, com tots els del món, parla amb tothom. Té una xarxa de consolats i ambaixades global i manté relacions i interlocuta amb els estats que consideri necessaris. Parlar amb algú no implica assumir o acceptar els valors que inspiren el règim polític d’aquell interlocutor.
Parlar amb l’Aràbia Saudita, per exemple, no implica acceptar que el seu règim polític sigui vàlid o ètic, simplement és una qüestió pràctica. Necessites parlar amb tothom i defensem que cal parlar amb tothom. Perquè, insisteixo, això no implica assumir compromisos, ni acceptar obligacions. I entenem que en el passat Catalunya es va tancar portes quan hi havia oportunitats, perquè hi havia estats molt importants interessats en establir canals de comunicació amb Catalunya. Simplement es tracta de tenir la capacitat de fer arribar missatges i informació de manera directa. Es tracta d’anar treballant en aquesta direcció, la d’intentar establir canals de comunicació i interlocució com amb més estats millor o, si més no, amb aquells que pinten alguna cosa, tant dins com fora de la UE.
Si aquesta tasca prèvia s’hagués fet temps enrere, en el moment crucial del 2017 en què el món ens mirava, les coses haurien anat d’una altra manera?
Aquells dies sí que érem un centre d’atenció global. El fet que hi hagués 1.000 periodistes acreditats el dia 10 d’octubre al Parlament de Catalunya pel que se suposava que havia de ser la declaració d’independència ho demostra. Aquells dies sí que el món ens mirava. El problema d’aquells esdeveniments històrics, o d’aquella derrota autoinfringida, va ser que partíem d’una situació molt favorable, els dies 1, 2 i 3 d’octubre teníem molta força, però es va anar cap a una situació cada cop més desfavorable per retirada pròpia, per inacció. També per una incapacitat d’entendre que l’1-O és molt possible que a fora, els estats, en tant que ho analitzaven en clau de poder, veiessin que l’Estat espanyol estava perdent, almenys temporalment, el seu poder a Catalunya. L’Estat espanyol va ser incapaç d’impedir una cosa tan important com un referèndum d’independència en un dels seus territoris i això és molt bèstia. I aquí potser vam pecar de no tenir consciència en clau de poder. Es diu que no teníem prou força per anar a un embat democràtic però les institucions i el poble de Catalunya van aconseguir organitzar i defensar un referèndum d’independència davant d’un Estat espanyol que va ser incapaç d’impedir-lo; això és una demostració de poder, de control territorial, i els estats, en tant que pensen en aquestes claus, ho van interpretar així. El problema va ser d’autoconsciència, de no ser capaços d’entendre que teníem aquesta capacitat, i que si haguéssim seguit per aquell camí, el de desplegar i defensar poder sobre el territori amb mobilitzacions massives i permanents, i confrontant la que hagués estat una resposta cada cop més agressiva per part de l’Estat espanyol segurament les coses haurien anat d’una altra manera. Potser vam errar en les percepcions, precisament, per no duu posades les ulleres del realisme polític.
El que no sabrem és què hauria passat si s’hagués continuat pel camí de desplegar la República, si s’haguessin signat els decrets i s’hagués defensat de manera sostinguda al carrer el nou estat. Haurien pogut arribar reconeixements exteriors?
Mancaven dos factors. Primer, l’autoreconeixement després de la declaració. Els primers dies d’octubre teníem més força però finalment la declaració va ser el 27, ja havíem perdut molta de la capacitat que s’havia desplegat entre l’1 i el 3, i el fet és que ni nosaltres mateixos ens vam reconèixer de facto com a estat independent perquè les institucions no van intentar implementar la declaració. Davant d’aquesta situació, quin incentiu podien tenir altres estats en reconèixer una realitat de iure que de facto no existia? Aquí calia implementar de facto la república o si més no intentar-ho, intentar contestar al territori l’Estat espanyol. I segon: haver preparat bé la qüestió dels suports internacionals en la via dels reconeixements, que d’oportunitats n’hi ha. El tema és identificar-les i treballar-les. I això no es va fer.
El mateix Raül Romeva quan va transcendir allò dels 10.000 soldats russos va venir a dir que Catalunya no podia pactar amb segons qui, posant línies vermelles. És aquest el discurs que cal superar?
La polèmica dels soldats russos crec que forma part de la ciència ficció. Rússia és ben conscient que desplegar 10.000 soldats aquí es podria interpretar com una agressió militar contra l’Estat espanyol, que és membre de l’OTAN, i per tant, s’activaria l’article 5 del tractat de l’OTAN, pel qual tots els altres membres estarien obligats a defensar l’Estat espanyol davant de Rússia. És a dir, que es donaria lloc a una possible guerra entre l’OTAN i Rússia, per una qüestió que no forma part de les prioritats de Moscou.
D’altra banda, parlar amb algú no implica acceptar compromisos ni alinear-se amb els principis morals o amb el sistema polític d’aquell estat en qüestió. És una qüestió pragmàtica. És una qüestió d’actuar com ho fan els estats, que tenen relació entre ells i això no implica acceptar o alinear-se amb cap altra qüestió més enllà dels interessos concrets que s’estiguin tractant en aquell moment.
Parlaves de posar el focus en la Mediterrània. Aquest és el nostre espai natural de relació, no? Fins i tot des d’un punt de vista històric…
De fet el nostre logo és una galera catalana, que és d’alguna manera una picada d’ullet a aquesta tradició històrica de projecció de Catalunya cap a la Mediterrània, especialment a l’Edat Mitjana. D’alguna manera reivindiquem això, aquest paper actiu que Catalunya pot jugar en la Mediterrània occidental i, en general, a tota la Mediterrània. Al que aspirem és a tornar a posar el focus analític amb una perspectiva geopolítica en aquesta regió, que creiem molt important, i a partir d’aquí i en base a aquesta feina volem identificar oportunitats. Abans et parlava del cas de Turquia i Grècia, però n’hi ha molts altres. Hi ha relacions econòmiques i comercials molt intenses, per exemple, amb el Marroc i amb altres actors importants. Hi ha diversos conflictes oberts, especialment a la Mediterrània oriental. Primer de tot el que plantegem és aquesta necessitat d’anàlisi sistemàtica en clau geopolítica per identificar els possibles interessos i a partir d’aquí fer propostes específiques a les institucions i a la societat civil. Es tracta de contribuir a crear una massa crítica en l’opinió pública, als mitjans de comunicació, en relació a aquesta qüestió. Es parla sovint d’esdeveniments al Líban, per exemple, perquè TV3 hi té una corresponsalia que fa una feina de seguiment del que passa a l’Orient Mitjà però potser caldria, tant pel que fa a TV3 com a la resta de mitjans de país, tenir més present com ens afecten els diferents conflictes com a país i quines oportunitats existeixen en relació a cadascun d’aquests conflictes.
Deies que sobretot els interessos dels estats graviten sobre seguretat i economia. Tenint en compte això quines són les principals cartes catalanes a jugar?
Primer de tot la nostra posició geogràfica, entre d’altres coses som un enclavament clau en el transport de mercaderies entre França i la península Ibèrica. La gran majoria de mercaderies que circulen per via terrestre entre la península Ibèrica i la resta d’Europa passen per Catalunya. Això, des d’un punt de vista geoestratègic, té una importància i se n’ha de prendre consciència. Quan ens miren des de fora també es té en compte aquesta realitat. Les conseqüències, per exemple, que podria tenir una disrupció de les comunicacions a Catalunya en una situació de conflicte. S’han tenir en compte aquestes consideracions. Tenim també potencials logístics, l’aeroport de Barcelona és un dels 10 més importants d’Europa, té una gran potencialitat com a hub, atès que es troba a molt pocs quilòmetres de les principals zones industrials del sud d’Europa. Es tracta de posar-ho en valor. Des del punt de vista del teixit industrial, de les noves tecnologies, som un referent europeu i global. Es tracta de prendre consciència d’aquestes capacitats i potencialitats i d’alguna manera posar-les en valor i utilitzar-les en l’estratègia d’internacionalització amb visió d’estat. No només des de la perspectiva de Catalunya com a regió d’Europa sinó també per explicar i fer entendre que Catalunya té elements i característiques per ser un estat independent viable.
La tasca que fa l’exili des de Bèlgica, des del Parlament europeu, és bon un altaveu per mantenir Catalunya en l’agenda internacional i, especialment, en la de la UE?
És una estratègia que va en la via de laminar la legitimitat de l’Estat espanyol com a suposat estat democràtic. Entenem que no és suficient però sí que és important en tant que ajuda a fer entendre per què Catalunya vol esdevenir un estat independent. I aquesta acció és rellevant perquè malauradament Espanya té a fora encara una bona reputació per més que a nosaltres ens pugui semblar sorprenent. L’Estat espanyol és un estat que cau simpàtic: s’associa al sol i platja, al futbol, a coses positives, i en primera instància es fa difícil de creure tota aquesta situació de repressió, i els seus orígens històrics arrelats en el franquisme. Per això la feina de l’exili va fent forat. Amb la seva pròpia presència a l’exterior i amb les victòries judicials a tribunals com el belga, molt taxatius en l’última sentència que denegava l’extradició de Lluís Puig, donant per fet que no existien garanties d’un judici just i aclarint que el Suprem no era competent per jutjar-lo, i per tant, tampoc ho era per jutjar als presos polítics, que hi hagut una violació del dret al jutge natural i que es viola la presumpció d’innocència. Tot això és com la gota xinesa, va ajudant a desemmascarar Espanya. Gràcies a aquesta feina fa pocs dies, per primera vegada, un primer ministre de la UE, el primer ministre de Bèlgica, en una mateixa frase va enumerar Hongria, Polònia i l’Estat espanyol apel·lant-los a respectar els valors i els principis europeus, deixant clar, per tant, que no ho estan fent. Que aquesta part de l’estratègia és encertada ho demostra que l’Estat espanyol la intenta combatre. És un tema que els preocupa molt i intenten contrarestar la tasca de l’exili esmerçant-hi molts mitjans i recursos. Això és un senyal que l’exili els fa mal. La creació d’España Global, però també altres moviments que estan fent per blanquejar la seva imatge a nivell internacional, el marcatge de les ambaixades i els consolats als polítics catalans quan viatgen fora, tot això demostra que la feina dels exiliats és encertada. I a més, en aquesta època difícil com la de la pandèmia, amb aquest desert pel que estem passant com a país, és molt important mantenir Catalunya en l’agenda internacional i l’exili ho està aconseguint en certa mesura. És la línia de contribuir a la denúncia internacional fent pedagogia sobre els abusos que l’Estat espanyol comet contra el poble català i posar de relleu la seva naturalesa antidemocràtica.
El ministre d’Exteriors rus feia enrojolar divendres passat el responsable d’exteriors de la UE, Josep Borrell, retraient-li l’existència de presos polítics a Catalunya tot afeblint la posició de la diplomàcia europea en la crisi amb Rússia per l’empresonament de Navalni. Com a bon coneixedor de la realitat russa com valores aquestes declaracions?
És evident que Rússia utilitza la qüestió catalana i la repressió espanyola per defensar-se dels atacs de la UE en relació a l’afer Navalni i altres vulneracions de drets que ocorren al seu territori, passant a l’ofensiva utilitzant com a arma els dobles estàndards que aplica la UE pel que fa a aquesta qüestió. Amb l’arribada de Biden a la presidència dels EUA és molt probable que les relacions EUA-Rússia es ressenteixin, i de retruc ho facin les relacions UE-Rússia, obrint una etapa de major hostilitat, tal i com es va poder comprovar divendres passat. En aquest context és també probable que les autoritats russes segueixin utilitzant la repressió contra Catalunya en les seves declaracions públiques, en tant que la inacció de la UE és una feblesa europea que Moscou pot fàcilment explotar. Seria desitjable que això impliqui que hi hagi cada cop més pressions dins de la UE cap a l’Estat espanyol perquè modifiqui la seva actitud envers Catalunya, en tant que aquesta debilita la posició de poder de la UE a nivell extern, i no només davant de Rússia. De retruc, també afebleix la legitimitat de tot el projecte europeu, i la seva consistència i credibilitat internacional.
Quin consell donaríeu des del Catalonia Global Institute al Govern que sorgeixi de les eleccions d’aquest diumenge?
Primer de tot aprofitar que hi ha conselleria d’Afers Exteriors amb un pressupost i amb delegacions que es van obrint arreu del món per fer internacionalització de la causa i del conflicte, fer pedagogia sobre la situació a Catalunya. Però no només plantejar la qüestió catalana com una qüestió de greuge, de denúncia de la repressió, sinó també fer la feina de presentar Catalunya com un projecte d’estat viable, solvent i amb capacitat per entendre els interessos dels interlocutors, i així poder traslladar propostes en aquesta direcció adaptades als interessos de cada actor. Aprofitar les delegacions per interlocutar amb governs i, en la mesura del possible, parlar-hi amb el llenguatge i visió dels estats.
