Dionís Guiteras (Granollers, 1970) és alcalde de Moià. Va prendre les regnes del municipi quan aquest era el més endeutat de Catalunya i l’ha dut fins a la recuperació. En l’àmbit privat, s’ha dedicat al sector de l’alimentació ecològica. Ha estat diputat al Parlament de Catalunya i diputat provincial a Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya. Va arribar a ser vicepresident de la Diputació de Barcelona abans que el PSC i Junts s’entenguessin per governar conjuntament aquella administració. Va ser un dels impulsors de la creació de la comarca del Moianès. Acaba de treure el llibre titulat “Lligar-se bé les espardenyes. Solucions rurals als reptes globals” on hi tracta aspectes vinculats a la ruralitat com ara els reptes mediambientals, l’agricultura ecològica i l’organització política i territorial de Catalunya. A la coberta del llibre hi surten un parell d’espardenyes de set vetes com les que li agrada calçar-se quan fa calor.
Què t’ha portat a escriure aquest llibre?
L’he fet per dues raons. En primer lloc, per una qüestió personal de dir “tinc ganes de deixar per escrit què en penso de tot això, que és prou important, que són els reptes que tenim com a societat, com a espècie i com a país”. Com que són coses molt complexes d’explicar, vaig pensar que era millor escriure-ho. En segon lloc, perquè penso realment que en un moment en què tothom està tan capficat, que tenim un repte enorme, crec que és bo que hi hagi algú que ho expliqui d’una manera gens acadèmica i amb la voluntat de fer-ho arribar a tothom.
Reivindiques la ruralitat. Ens hem anat deslligant de la natura.
Hi ha hagut un moment en la història de la humanitat, sobretot a mitjans del segle passat, que vam creure que no calia estar connectat amb la natura. Per exemple, vam deixar de reaprofitar-ho tot. Vam creure que quan hi havia una necessitat s’hi havia de trobar una solució sense pensar amb les conseqüències que això tenia. Desconnectem coincidint amb la generalització dels combustibles fòssils i l’era del petroli. Això ens canvia el paradigma. Com que ja no tenim la necessitat de conèixer la natura per poder sobreviure, sinó que creiem que ja hem passat aquesta fase, ens en desconnectem. Al llibre intento deixar ben clar que, fins i tot en el món rural, la visió urbanita ha predominat.
Dius que pels urbanites el món rural és un parc temàtic.
És fruit de l’observació. Jo vaig molt pel bosc i pels camins i veig com la gent utilitza aquest espai. De fet, és un medi que és molt hostil per a segons quines persones que no surten mai de les zones asfaltades. Per la gent dels pobles també és hostil. Veus amb quin calçat caminen, com no respecten costums i bones pràctiques en relació a passar per les propietats… Veig que la majoria de gent utilitza el món rural com una zona d’esbarjo. En algun lloc he parlat d’un “espai d’usar i llençar”. Vaig allà, ho utilitzo per anar amb bicicleta, collir bolets o fer un pícnic i me’n vaig. L’he usat, no he pres consciència de les conseqüències de la meva activitat i me’n vaig.
Com a alcalde et deus haver trobat amb gent molesta per les campanes i l’olor de les granges.
Sí, i tant. Estava al bar esmorzant i em ve a veure un home i em diu “escolta, ets l’alcalde, no? Jo sóc nou aquí, fa un any que he vingut. Fins quan durarà la broma de les campanes?”. Dic, “què vols dir?”. I em diu que això és contaminació acústica. Li vaig preguntar “d’on vens?” i em diu “de Sabadell”. I li dic “i això d’estar dormint i que primer et passi el camió del vidre, després del del paper, després el de les escombraries, després l’ambulància, després els tres borratxos de torn… això quan s’ha d’acabar?”. Les campanes fa mil anys que hi són i hauríem de raonar força millor el fet de fer-les deixar de sonar. És molt simptomàtic. No ens molesta allò que entenem com a normal. És com amb el tema de les xarxes elèctriques del bosc. La majoria de xarxes elèctriques ja no les veiem: ens molesten les que posaran. No dic si és bo o si és dolent, només dic que ens acostumem a les coses i n’hi ha que les donem per fetes i no ens les plantegem. En canvi, allò que és nou o que no hi comptàvem, ens molesta. Potser que ho mirem tot amb perspectiva.
Et preguntes qui alimentarà les ciutats si el món rural es buida.
Sempre que explico això em ve al cap el Sala i Martín, que en les seves teories neoliberals i globalitzadores diu que el dia que no hi hagi pagesos ja comprarem a l’Àfrica. Com a teoria està molt bé, però la funció de produir aliments no és només alimentar-nos o deglutir. Té una funció cultural, mediambiental, social… Si l’abandonem, desequilibrem el territori i es generen problemes mediambientals. Si no mirem més enllà de la idea capitalista de produir béns i centrifugar els costos, és un error enorme. Necessitem un món rural viu per produir aliments que generin uns efectes positius.
Defenses el producte ecològic i de proximitat. Hi haurà qui et dirà que això és molt car.
El que pretén el llibre és fer arribar tota la informació possible al lector i que ell prengui les seves pròpies conclusions. Si el lector veu quins són els costos que té l’agricultura convencional o transgènica, se n’adonarà que aquells costos que ara no estan inclosos al seu producte els acabarà pagant d’una manera o altra, fins al punt que pot ser que s’extingeixi l’espècie. El que estic dient és que l’agricultura ecològica és el futur i que, si no fem una agricultura que tingui en compte tot l’agrosistema, no ens en sortirem. Com es fa aquesta transició? Passa per imputar els costos reals dels aliments a aquests costos externalitzats o centrifugats que no es tenen en compte. Això vol dir que hem d’apujar el preu dels aliments? No. Segurament el que hem de fer és repensar el sistema de subvencions. Si algú es pensa que produir el blat, transformar-lo i convertir-lo en una baguet val 60 cèntims, és que s’està enganyant. No estic dient “heu de menjar aliments ecològics o sinó esteu fent mal al planeta”, sinó que estic dient que l’agricultura ecològica és el futur perquè és l’única agricultura regulada que té en compte tot l’agrosistema.
T’has dedicat al sector dels productes ecològics. És un sector que ha anat a l’alça.
Hi ha més consciència. El sector creix una mica desordenat perquè, en fer-se molt massiu, tota aquell primer punt de vista més ideològic es va diluint, però és normal. Fa més de vint anys que dic que la Nocilla ha de ser ecològica. Evidentment que la Nocilla ecològica seguirà essent un producte amb poques qualitats nutritives i que pot portar a problemes de salut per l’excés de sucre i de greixos, però si es fa amb uns criteris mediambientalment sostenibles ja serà un gran pas. Quan poses l’agricultura ecològica en contraposició amb altres models com l’agroindustrial o el transgènic, una de les raons dels defensors dels transgènics és que no es podria mantenir la població mundial alimentant-la només amb mètodes de producció ecològica. Jo el que dic amb xifres és que no és cert. Actualment produïm moltíssimes més calories de les que necessita la humanitat. El problema és que estan mal distribuïdes. 600 milions de persones són obeses, 1.500 milions tenen problemes de salut per excés de pes… i, en canvi, hi ha més de 1.000 milions de persones que s’estan morint de gana.
Expliques al llibre que hi ha una uniformització dels conreus i que s’han perdut el 75% de les varietats tradicionals agrícoles conreades.
És reversible perquè s’han perdut en la comercialització, però sí que existeixen tant en els bancs de llavors com en produccions en algunes finques petites. El que vinc a dir és que el model actual del sector agroalimentari mundial no es basa ni en les propietats organolèptiques, ni en les propietats nutritives, ni en les capacitats que té aquella planta o aquella altra. L’empresa comercialitzadora o transformadora busca que li surti més econòmic utilitzar unes varietats per la seva durabilitat i la seva facilitat d’emmagatzematge o d’envàs. Durant els anys s’ha anat uniformitzant i educant el paladar de tots nosaltres. Ara si no menges una poma que té el gust de les que estem acostumats a trobar, ja no et sembla una poma bona. Igual que un embotit: un embotit artesanal de pagès, sense sulfats ni excés de sal, hi ha molta canalla que no se’l menja. No som nosaltres els que escollim al supermercat o la botiga: ja ens venen escollits. A tu ja et ve donat com a consumidor.
Què en penses dels productes vegans que imiten la carn?
A Catalunya l’agricultura ecològica ve dels moviments llibertaris, els seguidors de Rudolf Steiner i la seva antroposofia… L’empresa Santiveri va ser fundada per Jaume Santiveri que era un higienista i un anarquista. Hi havia una base ideològica molt important. Que es busquessin alternatives vegetals a l’alimentació, no consumir tanta carn, dietes més equilibrades… és una cosa. On som ara? Justament fruit de la desconnexió entre el món rural i el món urbà, hi ha unes quantes coses que com a societat no ens agraden, especialment a les noves generacions. La relació amb la mort la portem fatal i les noves generacions encara ho porten pitjor. El que es busca arran d’això és omplir la panxa amb gustos i textures que siguin similars a les que ja tenien, però alliberats de la responsabilitat ètica o moral que consideren ells que és imprescindible. Jo no debatré l’ètica de cadascú, però sí que és simptomàtic que el fet de tenir relacions humanitzades amb els animals acabi comportant menjar-se productes extrusionats i transformats només per superar aquesta part més traumàtica. L’essència de tot això seria la relació amb la mort i la relació amb la natura. Això no vol dir que hagis de tenir porcs estacats sense espai per moure’s ni res de tot això.
Dius que s’ha perdut el saber culinari. Això també deu haver tingut les seves conseqüències.
La pèrdua cultural de l’alimentació, com a individus, ens limita moltíssim. Limita la nostra capacitat de resposta. Si no saps què és, no ho pots canviar. Si els pollastres tots són de la mateixa mida, amb els pits més grossos, perquè només vols menjar pit de pollastre, el que farem serà anar deformant animals fins a aconseguir que només tinguin pit. També hi ha una part cultural. Parlem de la reforma horària, però farem la reforma horària per poder estar més hores al gimnàs o per poder estar més amb la família i els amics, compartint una taula i una conversa? Per l’egoisme o per compartir?
En Martí Boada t’ha fet el pròleg del llibre. Tots dos dieu que a Catalunya hi ha massa bosc.
Sobre això he tingut converses molt interessants amb gent que opina tot el contrari. El problema no només fa referència al número d’hectàrees, sinó que també s’ha de tenir en compte la quantitat d’arbres que hi ha en un bosc per hectàrea. Això és molt important i és on hi ha la clau. Quan hi ha 15.000 individus de pins blancs en un lloc que es va cremar als anys noranta i no s’ha fet gestió forestal, la conseqüència és que hi ha arbres petits, estressats, malalts, propensos a les plagues i que no es poden aprofitar. A part, en un bosc malalt no hi ha biodiversitat. Els arbres, en estar en competència entre ells, es van debilitant cada cop més, fins al punt -hi ha estudis del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya que ho alerten- que segons quins boscos ja no són capaços de captar el CO2, sinó que l’estan alliberant. No hem d’idealitzar els boscos com si fossin els de Bambi, sinó que hem de fer tot l’esforç possible per gestionar-los bé.
Al llibre també hi parles de l’organització territorial del país. Dius que hi ha una dicotomia entre l’interior i la costa, entre l’àmbit rural i l’urbà. Com es podria recosir?
No hi ha una única solució. Si haguéssim de començar per algun lloc jo ho faria per donar oportunitats econòmiques al món rural. Perquè això passi, la clau és canviar la planta institucional del país. Quan algú té ganes de muntar una activitat econòmica en un poble, les normes i les capacitats per tirar endavant les decideix un de Barcelona. No de Barcelona en el sentit estricte, sinó des de la mentalitat urbanita. Les àrees metropolitanes han concentrat les persones, han expulsat la indústria cap a una segona o tercera corona i han anat deixant terrenys erms, abandonats i degradats entremig. No es pot regular el món rural des dels mateixos criteris. Que un petit obrador en un poble o una explotació agrària hagi de tenir les mateixes condicions sanitàries que una gran indústria no és facilitar les coses. Si tu tens una masia no et permeten fer una divisió horitzontal: quantes masies s’ensorraran perquè fan 1.200 metres quadrats i els propietaris no les poden mantenir? Cal una planta institucional nova i l’administració local ha de ser capaç de recollir els projectes i elevar-los. A dalt hi ha d’haver un país que sàpiga on va i un govern que tingui clar cap on vol anar. A partir d’aquí es poden fer operacions quirúrgiques per cada un dels territoris.
Com es pot combatre el despoblament de l’interior del país?
No hem de fer com els xinesos amb la revolució, ni els russos, traslladant gent d’un lloc a l’altre. Sí que és veritat que ara marxa gent de Barcelona. El Moianès està creixent per la gent expulsada de l’Àrea Metropolitana, que ve amb una altra visió i demanda uns serveis que aquí no tenim. Ja s’està repartint la gent, el que passa és que ho fa en males condicions.
Dius que és absurd fer horts urbans a les teulades i posar plaques solars als camps. No ens passem una mica de “nimbys”?
Sóc crític amb això també, però Barcelona per què no pot tenir un parell d’aerogeneradors a Collserola? Seria simbòlic, però seria expressar la generositat de la ciutat respecte la resta del país. Aquesta fal·lera de fer els horts urbans a la ciutat, que està molt bé com a afició, pot fer perdre la visió. És molt més eficient posar plaques solars al terrat. Tots plegats hem de fer un exercici molt seriós. A més, les plaques solars i els molins de vent són estructures desmuntables, no són com una central nuclear.
Hi ha massa porcs a Catalunya. En sentit literal, no figurat.
El sector porcí sap perfectament que s’ha de reconvertir, que és insostenible i que l’oposició social que tindrà cada cop serà més bèstia. Els alts forns es van haver de reconvertir, les drassanes també, el sector tèxtil s’ha reconvertit… Es pot fer diferent i canviar les bases del negoci. El negoci no pot ser importar garrins, engreixar-los i exportar-los. Tots els efectes negatius com ara els purins ens els quedem nosaltres. A part, per alimentar aquests porcs hem d’importar quantitats brutals de cereals i de lleguminoses que no estem produint aquí. Potser el que hauríem de fer és plantejar-nos si tenim capacitat d’ampliar les nostres produccions de cereals i lleguminoses i fins a quina cabana podíem alimentar. Ens hauríem de concentrar amb un altre tipus de producció. El que passa és que són inèrcies molt fortes: és un sector que factura milers de milions, que genera molta ocupació -altra cosa és de quina qualitat-, però s’ha de fer aquest plantejament. De moment no veig ningú que s’hi posi.
Ets alcalde de Moià, el que va ser el municipi més endeutat de Catalunya. Com us n’heu sortit?
Actualment ja estem a deute zero. La feina que vam dir que faríem en 30 anys l’hem fet en 10. N’estem satisfets. La reacció de la gent ha estat la d’arremangar-se: qui ha pagat els impostos és la gent del poble i també són ells els que s’han estat de moltes coses. Nosaltres només hem hagut de gestionar la responsabilitat que ha pres la gent del poble. Han estat 10 anys durs, hem estat intervinguts per l’estat, però també ha estat molt enriquidor i estimulant perquè ens havíem d’inventar mecanismes per tirar endavant. El que hem fet nosaltres ha estat invertir el diner públic en allò que fos més eficient, no només limitar-nos a reduir despesa. És una barreja entre la visió empresarial i la visió pública.
També vas impulsar la comarca del Moianès. Ara se n’ha sortit el Lluçanès. Hi haurà qui dirà que això d’anar creant organismes és engreixar massa l’administració.
La necessitat va venir donada perquè l’any 2012 el govern del PP va fer la llei LRSAL que deia que tots els consorcis havien d’estar adscrits a una administració. Nosaltres teníem des dels anys vuitanta el Consorci del Moianès que va ser l’ens que va ajudar a reconvertir el model econòmic del territori després de la crisi del sector tèxtil i del sector agrari que va comportar taxes d’atur del 30%. Aquella eina que ens va servir per mancomunar esforços va desaparèixer el 2012 perquè el Consorci va quedar adscrit a l’Ajuntament de Moià que, alhora, en aquell moment estava en situació de ruïna absoluta. Això feia que el pressupost del Consorci el decidís l’Ajuntament de Moià i que la resta de municipis perdessin el seu dret de vot. Ens va semblar interessant recuperar la idea de comarca per ser un subjecte jurídic i administratiu propi i, així, salvar el Consorci. Va ser per aquesta raó. Després hi ha les raons emocionals, que en el meu cas també hi eren, però no pas en tota la població. No ha suposat una despesa més gran pel país: el que hi ha hagut és una redistribució dels recursos. Al llibre hi explico que els consells comarcals s’han de canviar. No poden ser una baula més de la cadena de l’administració, sinó que han de ser un instrument tècnic que doni suport als municipis ajudant-los a ser més eficients. Jo he ajudat a crear una comarca i a desmuntar la del Barcelonès i crec que tinc una certa credibilitat quan parlo d’això. S’ha de poder canviar la geografia de les comarques i han de ser diferents, no han de ser una ratlla administrativa feta al segle XX.
Vas ser vicepresident de la Diputació de Barcelona fins que Junts i PSC van pactar per governar la institució. Creus que tornarà a passar després d’aquestes municipals?
Aquests quatre anys els municipis de la demarcació de Barcelona han perdut visibilitat i recursos. La visió d’aquest govern és molt metropolitana i la part política està molt desconnectada de la part tècnica. Sembla que estiguin allà per ocupar uns espais i prou. Jo voldria que no tornessin a pactar, però tots els missatges que ens arriben diuen el contrari. La Núria Marín deia la setmana passada que vol continuar amb el pacte perquè s’han entès molt bé. Crec que s’han entès molt bé perquè s’han repartit el pastís i no hi ha confrontació. Després hi ha dirigents de Junts que entenen la Diputació com una cosa vulgar i banal. Nosaltres des d’ERC volem acabar amb les diputacions, però mentre hi siguin les hem d’aprofitar al màxim i canviar-les.
