Doncs ja el tenim aquí (el Decret). O sigui que ja tenim diferents equips de juristes i advocats treballant pels dos partits que han deixat oberta la porta del recurs: el PSC i VOX. Fins i tot ens podríem jugar un pèsol que algun elector d’aquest últim, o com diria Abascal un “catalán secuestrado”, es presentarà com a denunciant “voxluntari”. La quota de pantalla salvapàtries sempre ven bé a Madrid.
I ara què? Doncs, incertesa. Perquè, fins i tot en l’inimaginable cas que ningú recorri contra el Decret del Govern Català, molts dels punts del procediment electoral que ara es suspèn i que es tornarà a convocar en uns mesos, queden en l’aire, sense base legal perquè la LOREG no contempla la situació que vivim. O sigui que hauran de ser despatxats en la taula de la Junta Electoral Central, que ja sabem que es desviu perquè a Catalunya la democràcia tingui una mala salut de ferro. Una democràcia amb presos polítics als que els arribarà el permís de quarta part de condemna abans que l’indult, exiliats lliures només per Europa, represaliats asseguts a la sala d’espera dels jutjats, inhabilitats com el President Torra, a qui tant hem trobat a faltar en els darrers mesos amb Pere Aragonès de “vicepresidentenfuncionsdepresident”.
Més incerteses: què passarà amb els avals presentats pels partits que no tenen drets electorals? (52 mil en el cas de Junts). Serviran els mateixos? El govern diu que sí, però si el que hi ha és una nova convocatòria i es permet l’entrada de formacions noves, i fins i tot de nous candidats, sembla que això tampoc estaria garantit.
Seguim: què passarà amb els indults que el ministre de Justícia Campo va dir que resoldria abans d’acabar el 2020, que després va traslladar al gener i que dijous va dir que no podria resoldre abans de les eleccions catalanes, fins i tot en el cas que es convoquessin al maig? Disculpeu si aquesta pregunta l’heu llegit a viva veu i us heu quedat sense aire. Però és que Campo, com a bon ministre del govern de Pedro Sànchez, “El Camaleònic” (veure article d’opinió del 7 de desembre “La humiliació del camaleó” ), muta de posicionament tantes vegades com calgui. Recordem que el mateix Pedro Sánchez va dir l’octubre del 2019 , després de la sentència per l’1-O, que no hi hauria indults. I fa un mes va declinar fins a la “clara aposta per la reconciliació -que dóna esperances- digui el que digui el Tribunal Suprem”. O sigui que vagi vostè a saber per on sortirà la propera vegada que l’interpel·lin sobre un tema que els incomoda molt més que l’amnistia, perquè depèn només d’ells. I és que ara mateix no tenen cap intenció – pressupostos espanyols aprovats- de regalar munició electoral a ERC. Malgrat els esforços de Gabriel Rufián, que li va recordar a Sánchez, a principis de desembre i a través dels mitjans espanyols, que era “molt important demostrar abans del 14F que la política, que el diàleg, serveix d’alguna cosa”, pensant-se que el seu suport, qualificat com a patriòtic pel PSOE, serviria per veure els presos polítics fent campanya electoral al carrer, estrenant indulgència de gràcia.
Enmig d’aquest territori desconegut, hi ha però una sospita, gairebé certesa: per no haver de mullar-se amb el tema dels indults tindran la complicitat del Tribunal Suprem, que en controla el calendari. A diferència de nosaltres, ells sí que tanquen files quan es tracta d’abatre l’independentisme.
On sí que ho tenen difícil per evitar mullar-se en plena campanya és en el suplicatori per demanar la retirada de la immunitat als europarlamentaris Carles Puigdemont, President Legítim, Toni Comín i Clara Ponsatí, consellers a l’exili. Els 5 membres espanyols de la Comissió d’Afers Jurídics, dos del PP, dos del PSOE i un de C’s, tenen molt clar el seu vot favorable, però a cap d’ells els agrada, especialment als del PSOE, que aquesta pilota que, en altres circumstàncies hauria estat de gol, els arribi punxada per la doctrina Lluís Puig. La pèrdua de la immunitat no ha de servir per extradir els nostres exiliats des d’una justícia , la belga, que ha sentenciat que el Suprem ni era competent en la causa per l’1-O ni dóna garanties de respectar la presumpció d’innocència dels polítics independentistes.
Per tot plegat, i malgrat que en temps de pandèmia es recomana obrir la finestra de bat a bat per ventilar, quan es tracta de la finestra temporal de les eleccions a Catalunya faran tot el possible per tancar-la molt abans del 30M. De fet intentaran, a cop d’impugnació, no moure la data del 14F. No fos cas que, amb aquestes temperatures de neu a cotes baixes, quedessin congelades les opcions electorals del ministre de Sanitat Illa. Ventilar o no ventilar, aquesta és la qüestió.
Pilar Calvo
