La mítica frase que Gemma Nierga li va enviar a la classe política en la manifestació per l’assassinat d’Ernest Lluch on els exigia diàleg fins i tot amb ETA, pot servir per il·lustrar la situació dels partits independentistes i els seus líders a l’hora de tardar tant a formar govern.
Ho va dir fa mesos la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, quan el president Torra va dir que la legislatura estava acabada. Es va preguntar: eleccions, per fer què? I resulta que, malgrat la pandèmia que va donar una pròrroga al govern, els partits independentistes van a les eleccions del 14-F sense cap full de ruta pactat, sense cap acord previ. I resulta que, malgrat el desencís en el món independentista, amb més de 700.000 independentistes quedant-se a casa i ni de bon tros no tots per la pandèmia, l’independentisme assoleix una victòria amb el 52% dels vots. Insòlit.
Amb aquella pregunta de Marta Rovira sense resposta, clau per avançar, tot han estat retrets i s’ha instal·lat una guerra civil independentista que ens està matant a poc a poc. Ahir a la nit, en plenes negociacions, els productors del Preguntes Freqüents (El Terrat, ara Mediapro) van decidir que tot val per l’audiència i van provocar un debat trist, entre Pilar Rahola, que tothom identifica amb JuntsxCat, i Sergi Sol, que tothom identifica com un poder real a ERC malgrat que no té cap càrrec orgànic conegut i l’espectacle va ser lamentable com si fos expressament pensat per fomentar el desencís.
Les xarxes ho deien claríssim: si aquests dos no s’entenen, com volem que s’entenguin els partits independentistes? I és clar que s’han d’entendre! I si no en són capaços, que deixin pas a nous lideratges. Estic segur que si reuníssim a militants de base de pedra picada dels tres partits independentistes, sense interessos personals, l’acord seria possible en 48 hores sense fer aquest trist espectacle faltant tan poques hores per al debat d’investidura. Aleshores no alimentaríem el més mínim les opcions del líder repressors del 155, en Salvador Illa, que va dient que es presentarà ell a ser investit quan solament ho podria fer si no hi hagués acord independentista. I com n’hauria estat de millor i més clarificador si aquests militants de base, veritable essència dels tres partits, haguessin arribat a un acord abans de les eleccions! El PSC, igualment que fa quatre anys l’extrema dreta de Ciudadanos, no haurien guanyat mai les eleccions catalanes. Ja són dues vegades que hem deixat guanyar als que ens volen mal i n’hauríem d’estar avergonyits.
I tot el mal ve del fracàs de l’1-O quan la gent va comprovar que no vam seguir endavant perquè la feina no estava feta i ni tan sols es va arribar a reunir el govern del 27 -O per, a com a mínim, establir el que calia fer i va arribar el desconcert total, amb els uns anant a la injustícia espanyola, uns altres a l’exili i uns tercers altres anant i tornant, sigui aleshores o fa pocs dies. Sort n’hi ha que la gent és molt bona i va lluitar per acabar amb la repressió fins que l’entorn de govern va decidir desmobilitzar-nos i vam anar a unes eleccions cada un per separat a buscar una hegemonia que no té cap dels partits independentistes: ahir guanyen uns i demà passat seran els altres. Cada votant estava content de saber de gent que votava independentista sense importar-li massa a quin dels tres partits era i, amb el seu vot, la ciutadania va decidir que les tres formacions s’havien d’entendre, que havien de formar un govern independentista. Sembla, però i voldria equivocar-me, que de moment encara ens tocarà patir.
