Molt se’n parla, a les sobretaules més virtuals que reals per desgràcia pandèmica, de qui guanyarà el 14F. JuntsXCat? ERC? PSC?
Personalment, crec que és bastant irrellevant qui guanyi pel que fa a partits. Això va simplement de si es passa o no del 50% de vots i escons pel que fa al Procés de Catalunya. Això és l’únic que mirarà Europa. Això és l’únic que importa.
La meva aposta -no el meu desig- és que guanyarà l’espanyolisme. Per dos motius: d’una banda, per l’esgotament i desencís en el bàndol “indi”, i d’altra, per la correlació entre els conceptes “negacionisme” i “unionisme”.
M’explicaré:
1.- Esgotament: La lluita fratricida entre els diferents partits que, quan anaven de la mà, van facilitar que la majoria del poble anés a votar l’històric 1 d’octubre, és evident i fa molt mal.
I fa mal parlar-ne -segurament per això ningú en parla-, però molta responsabilitat sobre la falta d’unitat la tenen els mateixos presos polítics: des del primer dia que van ser capturats, no van ser capaços ni de procurar-se una defensa conjunta, ni de fer cap acció unitària.
Això, afegit als pactes i/o suports d’alguns partits “indepes” amb carcellers i pares del 155, ha provocat l’esgotament i el desencant d’una part important d’aquells que són els seus votants naturals.
2.- Negacionisme: Quan es duen a terme concentracions públiques que escapen de les normes sanitàries obligades o recomanades, ja siguin de caire negacionista o per anar de farra, i en veiem les imatges… Què pensem? També costa parlar-ne, però… qui creieu que protagonitza majoritàriament aquestes concentracions? Unionistes o independentistes?
Tots sabem que el seny i la rauxa són identificadors d’una part dels votants. I en aquesta època pandèmica, el seny porta al respecte, si no por, a la situació sanitària actual.
I també és un fet que el tarannà català té aversió als riscos innecessaris i col·labora en el bé de la comunitat. Això és el que ens va fer creure en un procés d’independència civilitzat i sense violència. I aquesta obediència és la que ara se’ns pot girar en contra.
Per tant, el seny pot portar a molts d’aquests votants a justificar-se en el perill d’anar a votar per no fer-ho. Una simple anàlisi del que ha passat a Portugal fa pocs dies ens dona pistes: una disminució rellevant en la participació electoral ha anat acompanyada d’un augment significatiu del vot a la ultradreta.
Desitjo, un cop més, equivocar-me i demostrar que no sóc bon futuròleg. És més, no només voldria perdre l’aposta, sinó que aniré a votar. Amb una agulla d’estendre al nas a més de la mascareta, però votaré. I tant que sí! Votar no només no ens ha de fer mai por, sinó que és el mínim que estem obligats a fer.
