El primer a fer servir l’expressió “interés público muy intenso” va ser el TSJC, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, quan va decidir mantenir les eleccions el 14 de Febrer, rebutjant la decisió del Govern català que, davant el repunt en la pandèmia i el risc evident per la salut pública, havia decretat deixar-les en suspens i marcar com a possible nova data el 30 de Maig.
En la meva “vida anterior”, com a periodista esportiva, havia escoltat força vegades aquesta expressió de “interés público”, sense el “muy intenso”, quan algú feia referència a la necessitat d’emetre els Barça-Madrid de lliga en obert, en l’època en què encara es podia doblegar la voluntat dels qui n’ostentaven els drets. Però ara, això del “muy intenso” , molt de secció de càpsules de cafè de supermercat, ha agafat cos electoral. I, com diria el MHP Puigdemont, “m’explico”: resulta intensament sospitós i, per força, d’interès públic, que Salvador Illa, l’home que torna a Catalunya per ajudar-nos a “superar l’exili interior que hem tingut” i que no ha fet absolutament res per resoldre l’autèntic exili, el que viuen el nostre President legítim i els consellers defenestrats pel 155 del PP i del seu PSOE, dimiteixi avui com a Ministre de Sanitat enmig del repunt més vertiginós de la pandèmia des del març del 2020. Serà perquè sap, perfectament, que el TSJC no té previst modificar el seu pronunciament sobre la suspensió del Decret del Govern. Vaja, que dimiteix amb la garantia que les eleccions seran el 14F i no més endavant.
Ell, el que es presenta com un Biden a la catalana, el que diu “no perdré ni un minut a fer retrets pel que va passar” mentre ha format part d’un govern que no té cap pressa a resoldre els indults ni cap interès a seure a parlar d’amnistia, ell, “el Salvador”, diu que vol “aixecar un enorme nosaltres, tan gran com Catalunya”. Una mentida tan gran, en tot cas, com una casa de pagès perquè, com passa amb tots els partits que tenen l’oficina central a Madrid, la prioritat sempre és Espanya.
Aquest “sucursalisme” hauria de ser d’un “interès públic molt intens” per a tots els catalans i catalanes. Siguin independentistes o no. Desenganyem-nos, no és el mateix fer política a Catalunya amb mentalitat d’estat, defensant el que és nostre i exigint el que hauria de ser nostre, malgrat la sordesa “mesetària”, que governar des de la sucursal, seguint les ordres dictades pel PSOE, des del número 70 del carrer Ferraz de Madrid. De qui depèn que arribin a Catalunya els diners per ajudar els comerços, els restaurants, els equipaments esportius i, en definitiva, gran part del teixit empresarial català durant l’embat de la pandèmia? Del Govern espanyol. Ras i curt.
A Catalunya fa molts anys que vàrem aprendre que el veritable l’interès públic té molt poc a veure amb el clàssic del futbol. En tot cas, aquest té un gran interès esportiu per a un gran públic. Per això, com a membre de l’independentisme que practica la unitat entre els purs i els que tenim (obro ironia) 8 cognoms catalans, reivindico fer camí al costat dels que segueixen defensant el somni i acompanyar la Laura Borràs fins al número 132 del carrer Història. Ella sí que és molt intensa. Que per descafeïnat ja tinc les càpsules de cafè del lineal del supermercat…
Pilar Calvo
