El Tractat de Corbeil és l’acord signat l’11 de maig del 1258 a Corbeil entre els procuradors del rei de França Lluís IX i els procuradors del rei d’Aragó Jaume el Conqueridor en el marc de les converses internacionals que donaren lloc al Tractat de París firmat deu dies després que posaren fi al conflicte que durant més de cent anys havia enfrontat la dinastia dels Plantagenet anglesos amb la dinastia dels Capets francesos. Amb aquests dos tractats –tractat de Corbeil i tractat de París– la monarquia francesa culminà la política expansionista iniciada per Felip II l’August per recuperar el domini efectiu del regne de França expulsant-ne les potències invasores –la Corona d’Aragó i el regne d’Anglaterra– que, després dels tractats, tan sols mantingueren el vescomtat de Carlat i les baronies de Montpeller i Omeladès d’una banda, i una fracció del ducat d’Aquitània de l’altra.
Amb el Tractat de Corbeil, concretament, es posà fi definitivament a la política de penetració i domini d’Occitània duta a terme pels reis d’Aragó en renunciar Jaume I a tots els seus drets sobre els territoris occitans, el domini efectiu dels quals ja havia perdut el seu pare, el rei Pere el Catòlic, després de la Croada Albigesa (1208-1229) i la batalla de Muret (1213). La situació geopolítica estava agreujada per la mort de tots els seus aliats al territori (mort del comte de Provença Ramon Berenguer V el 1245 i mort del comte de Tolosa Ramon VII el 1249). En contrapartida, els procuradors de Jaume I aconseguiren que el rei de França renunciés a tots els drets que aquest afirmava tenir com a successor de Carlemany sobre els comtats catalans –comtat de Barcelona, d’Urgell, de Besalú, de Rosselló, d’Empúries, de Cerdanya, de Conflent, de Girona i d’Osona– i fossin entregats al rei d’Aragó, fet que culminava la independència de iure –legal– dels comtats catalans respecte de França, car la independència de facto –real– l’havien exercit des de l’any 988, quan el comte Borrell II de Barcelona no renovà el pacte de vassallatge al rei de França Hug Capet un cop extinta la dinastia carolíngia.
Context geopolític
Durant el segle XIII França havia esdevingut el principal aliat del Papat. Amb els drets feudals sobre els territoris de l’antic Regne dels Francs, i amb l’ajuda del Papat, havia anat recuperant-ne territoris, especialment amb la Croada contra els càtars. Jaume I, després de Muret, tenia poc marge de maniobra, i tot i intentar maniobrar no havia pogut ajudar al comte de Tolosa, que acabà caient en mans de França. L’altre front, el Comtat de Provença, regit pel Casal de Barcelona, on tradicionalment si el Comte de Provença moria sense descendència passava al Comte de Barcelona, que designava un familiar seu com a nou comte, patí un canvi sobtat. Jaume I intentà arribar a Provença un cop mort el 1245 Ramon Berenguer V de Provença (cosí seu amb el qual havia compartit a la infantesa l’estada al castell de Montsó), però fou barrat per tropes franceses.
El Papat no entengué les seves reclamacions feudals. Sota les pressions de França, amb les pretensions de l’Imperi romano-germànic pel mig (del qual formava part el comtat de Provença), i amb la sorpresa de Jaume I, el Papat reconegué el casament de la filla de Ramon Berenguer V, Beatriu, amb Carles d’Anjou (germà de Lluís IX), la qual cosa representava la fi del domini del Casal de Barcelona sobre el comtat de Provença en favor de França. Ateses les males relacions amb el Papat, i les creixents reclamacions de França sobre els antics territoris del Regne dels Francs, que podien incloure els territoris fins al Llobregat, Jaume I optà per assegurar les seves possessions renunciant als drets feudals sobre Occitània (d’altra banda, virtuals) a canvi de la renúncia del rei de França als drets feudals sobre Catalunya.
Disposicions del tractat
El rei francès, com a hereu de Carlemany, renunciava als drets sobre els Comtats Catalans i Jaume I renunciava a la Fenolleda i Perapertusès, amb el Castell de Puillorenç, el Castell de Fenollet, el Castellfisel, el Castell de Perapertusa i el castell de Querbús; a més va renunciar als seus drets sobre Tolosa, Sant Gèli, Carcí, Narbona, Albigès, Carcassonès (rebuts en feu de Tolosa el 1213), Rasès, Besiers, Lauraguès, Termenès i Menerbès (enfeudats el 1179 a Roger III de Besiers); a Agde i Nimes (llur vescomte es reconeixia feudatari del Rei d’Aragó des del 1112), i Roergue, Millau i Gavaldà (drets derivats de l’herència de Dolça de Provença). Restaven el vescomtat de Carlat o Carladès i la senyoria de Montpeller amb la baronia d’Omeladès. La renúncia als drets feudals sobre Foix va ser rebutjada pel rei al moment de ratificar el document el 16 de juliol del 1258. El tractat es segellà amb el casament de la filla de Jaume I, Elisabet, amb Felip, hereu de Lluís IX.
El 17 de juliol el rei va renunciar als drets a Provença en favor de Margarida, filla de Ramon Berenguer V i esposa del rei francès. Els reis de França però van continuar essent hostils i el 1272 el rei va haver de fortificar el Sabartès, amenaçat pels francesos.
Font: Viquipèdia
