Com a destacat barcelonista i líder de la Plataforma Elefant Blau, l’any 1998 Joan Laporta va presentar un vot de censura al llavors president Josep Lluís Núñez i a la seva junta directiva.
A les eleccions de l’any 2000, Joan Laporta va integrar-se en la candidatura de Lluís Bassat, el qual posteriorment fou el seu principal rival a les eleccions de 2003. L’any 2000, malgrat els bons resultats, van perdre davant Joan Gaspart.
Després de la dimissió del president Joan Gaspart, a mitjans de febrer de 2003, i del president interí Enric Reyna, que també va dimitir del seu càrrec a principis de maig de 2003, una Comissió Gestora presidida per Joan Trayter es feu càrrec del Club i convocà eleccions. Les eleccions de l’any 2003 són recordades per la gran quantitat de candidats que van aspirar a ser presidents del Club, sis en total; Joan Laporta, Lluís Bassat, Jaume Llauradó, Josep Martínez-Rovira, Josep Maria Minguella i Jordi Majó, i per l’alt índex de participació dels socis barcelonistes: un 53,8%.
2003-2010: Primer mandat com a president del club
Malgrat que a les enquestes inicials no partia com a favorit, Laporta va arribar a la presidència del FC Barcelona després de guanyar les eleccions celebrades el 15 de juny del 2003. La seva primera etapa, del 2003 al 2010, es caracteritzà pels nombrosos èxits esportius tant en el futbol com en les altres seccions esportives, però també per diverses polèmiques i la dimissió de part dels membres de la Junta Directiva inicial.
Des d’un punt de vista social, una de les primeres mesures que va prendre en arribar a la presidència de l’entitat blaugrana va ser erradicar la violència, especialment d’un sector del grup d’ultres Boixos Nois, per la qual cosa va rebre insults i amenaces de mort d’aquests aficionats.
Jordi Monés fou el primer directiu a dimitir de la junta directiva, per desavinences amb el president, seguit per Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i Jordi Moix, que dimitiren el 2 de juny de 2005, seguits per Javier Faus, 3 setmanes després. El 21 d’octubre de 2005 fou obligat a dimitir Alejandro Echevarría, cunyat de Laporta i directiu responsable de seguretat del Club, després que Laporta fos acusat de mentir en l’Assemblea de Compromisaris respecte a la vinculació d’Echevarría amb la Fundació Nacional Francisco Franco.
Laporta es va presentar a la reelecció als comicis convocats pel 3 de setembre de 2006, sent investit president el dia 22 d’agost del 2006, ja que cap altre precandidat fou capaç de recollir les signatures de socis necessàries per poder concórrer a les eleccions.
El 6 de juliol del 2008 el seu mandat va ser sotmès a una moció de censura que aconseguí un 60% de vots favorables, però que no prosperà en ser inferior al 66% requerit. Després d’aquella moció, un grup de 8 directius, liderats pels vicepresidents Ferran Soriano, Marc Ingla i Albert Vicens, presentaren la seva dimissió. Després d’aquestes dimissions, a la junta directiva només hi quedaren 5 directius dels 16 que formaven part de la junta inicial del 2003.
Sota la seva presidència, el Futbol Club Barcelona fou el primer equip de futbol que va aconseguir fer un triplet (guanyar Champions, Copa i Lliga de futbol) la temporada 2008-2009 i l’únic club en guanyar els sis principals títols (Copa, Lliga, Champions, Supercopa d’Espanya, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs) en un any natural, el 2009, amb Pep Guardiola com a entrenador.
La seva presidència acabà l’estiu del 2010 quan, segons manen els estatuts, es convocaren unes eleccions a les quals no es pogué tornar a presentar en haver complert ja dos mandats consecutius. Sandro Rosell va guanyar les eleccions del 13 de juny de 2010, i va iniciar el seu mandat oficial com a president l’1 de juliol de 2010.
Font: Viquipèdia
