L’auca del senyor Esteve és una novel·la de Santiago Rusiñol publicada el 1907, de la qual l’autor feu posteriorment una versió teatral que s’estrenà amb gran èxit de públic i de crítica el 12 de maig de 1917 al Teatre Victòria de Barcelona.
La novel·la és el resultat de la fusió del quadre de costums del segle XIX i de l’auca. Està formada per 27 capítols o fragments sobre tipus i escenes del barri de la Ribera de Barcelona que, paral·lelament, desenvolupen cadascun dels 27 dibuixos de Ramon Casas i els 27 rodolins de Gabriel Alomar. La descripció que fa de la realitat menestral li proporcionà la forma que l’acostà al costumisme.
Aquesta obra permeté a Rusiñol exposar i defensar sintèticament la nova orientació i concepció de les relacions artista-societat que va sorgir durant el Modernisme.
Estructura i argument
Els vint-i-set capítols de la novel·la s’estructuren en tres parts: la primera descriu el naixement, la infantesa, l’aprenentatge i el casament de l’Estevet en el marc de la fundació i engrandiment del negoci; la segona ens presenta l’Esteve com a model de botiguer i és en aquest ambient de prosperitat que esclata el conflicte amb Ramonet, el fill que vol ser artista i no vol heretar el negoci; la tercera part és la reconciliació entre l’artista i la classe social a la qual pertany.
A la primera part, «L’Estevet», de 12 capítols, i a la segona, «l’Esteve», de 8 capítols, el ritme de l’obra guanya en intensitat narrativa per la diversitat d’escenes que hi apareixen. La tercera part, «El senyor Esteve», de 7 capítols, té un caràcter més teòric i programàtic, i abraça un àmbit més general tot inserint la història individual i familiar del senyor Esteve en un marc de la societat i de la ciutat de Barcelona.
Tema
L’Auca del senyor Esteve és una obra modernista, en la qual es poden veure reflectits tots els valors de la societat d’aquella època. L’eix temàtic és l’enfrontament entre l’artista i la societat, problemàtica que visqué el mateix autor. El missatge de Rusiñol a propòsit de les relacions artista-societat és molt clar: el reconeixement recíproc. D’una banda, l’artista (Ramon) ha d’agrair el suport econòmic de la pròpia classe social; de l’altra, el reconeixement crític i conscient de la burgesia (senyor Esteve) d’estar mancada d’una dimensió espiritual, però també d’haver sabut crear les condicions materials per les quals pot florir l’Art professionalment.
La importància històrica d’aquesta obra no rau en el fet que pugui ser més o menys autobiogràfica, sinó en el fet que Rusiñol ha sabut esquematitzar i essencialitzar la funció històrica d’una classe social, la burgesia, en el seu moment més àlgid. El lector pot descobrir una sèrie de valors al voltant de la figura del senyor Esteve que al llarg del s. XIX van configurar la filosofia del sentit comú que aquest personatge encarna: seny, mesura, ordre, honradesa, puntualitat, perseverança… El senyor Esteve esdevé símbol de la classe a la qual pertany, la burgesia catalana, de la mateixa manera que Ramonet esdevé símbol de l’artista modernista.
Representacions
L’autor proposà una versió teatral de cinc actes, resultat d’un procés de selecció del contingut de la novel·la que repercuteix en la figura del protagonista que és presentat amb menys ironia i més tendresa. L’obra s’estrenà el 12 de maig de 1917 amb gran èxit de públic i de crítica (que la descrigué com el “més gran èxit del teatre català”) al Teatre Victòria de Barcelona. L’obra, dirigida per l’actor, director i empresari teatral Josep Santpere, celebrà les 50 representacions el 18 de juny de 1917 amb una funció a benefici de la “casa de família” de Mossèn Pedregosa (a qui Santiago Rusiñol havia dedicat una glossa a “L’esquella de la Torratxa”) en la qual participaren de manera activa algunes personalitats del món polític i cultural barceloní de l’època: periodistes de prestigi com Lluís Figuerola, els pintors Meifrén i Mir, els escriptors Julio Camba i Martínez Sierra, l’advocat i polític Amadeu Hurtado y Andreu Audet i Puig, arquitecte municipal i cap de bombers de Barcelona. La representació, tot i que el preu de les entrades s’havia doblat per a l’ocasió, omplí el teatre de gom a gom i tingué un gran ressò en la premsa de l’època. Les representacions es continuaren fent al Teatre Victòria fins a l’1 de juliol i es reprengueren a la tardor al Teatre Novedades, on va seguir gaudint d’un èxit considerable. Entremig de les dues temporades, a l’estiu, L’auca del senyor Esteve es va representar a diversos indrets de la geografia catalana.
Font: Viquipèdia
