La tossuda realitat hauria de fer reflexionar els líders independentistes: sense un gran acord estratègic és impossible guanyar la independència i, pitjor encara, sense aquest acord cada dia ens dessagnem més ràpidament.
L’esperpèntic espectacle de guerra civil independentista no cessa d’anar en augment i cada derrota, en lloc de provocar una reacció unitària contra l’enemic comú, provoca un fort desgast intern. Ho hem vist aquesta setmana amb l’afer del diputat Pau Juvillà i amb la presidenta del Parlament, Laura Borràs, que, a l’espera de les explicacions que ens ha anunciat que donarà, al cap i a la fi ha acabat fent bàsicament el mateix que va fer l’anterior president, Roger Torrent, amb el cas de la inhabilitació del MHP Quim Torra.
Veient-nos víctimes de les mateixes tenalles, en lloc de buscar la unitat estratègica ens matem entre nosaltres i la ciutadania que els ha votat el que va veient és que els partits polítics no estan centrats en la independència del Regne d’Espanya si no que busquen l’hegemonia dins del marc autonòmic, les molles i no el pa sencer, el que és un brutal error que s’endurà pendent avall els actuals lideratges. Tardarà més o menys, però, sense unitat estratègica, això és el que acabarà passant, semblantment com el que ha passat a Òmnium amb la retirada d’en Jordi Cuixart, una retirada, dit sigui de passada, que tampoc no ha arreglat la necessària renovació que calia a l’entitat, especialment per les formes de “designació a dit”, impròpies de l’esperit dels fundadors.
Reprenguem el fil argumental principal: sense unitat estratègica no podem guanyar i ho veiem avui mateix en les diferents declaracions dels líders independentistes. Per un cantó, en Gabriel Rufián dient que no passa res amb la crisi amb Podem per la reforma laboral i que cal continuar buscant acords, també en Joan Puigcercós dient que li sembla “terrible la caça i captura del suposat traïdor” i, per l’altre, el paper de Junts i ERC a favor d’uns jocs olímpics espanyols al Pirineu català, amb l’argument que és una ocasió per desenvolupar el territori, sabent que, dins d’Espanya no hi tenim res a fer, ja que el regne de matriu castellana el que vol és imposar la nostra liquidació com a minoria nacional. Som la seva colònia extractora i ara, un cop més, volen que treballem per a ells en uns jocs a la seva major glòria. Com que Madrid no ha tingut uns jocs “compensatoris” del greuge que Barcelona n’hagi tingut uns, i de gran èxit, ara els Jocs que volen al Pirineu són els Jocs espanyols que ells sols no han aconseguit i els obtindran a casa nostra.
Estic segur que la militància de base d’ERC, Junts i la CUP es posaria molt i molt ràpidament d’acord. Cal una sacsejada des de baix per remoure els ara mateix acomodats lideratges independentistes; cal recuperar l’esperit d’Arenys de Munt; cal la revolta des dels ajuntaments i, si comencem a convocar nous “referèndums populars des dels ajuntaments independentistes del país, no caldrà repetir el referèndum de l’1-O, que ja el vam guanyar democràticament.
La senzilla pregunta, clara i concreta, seria: “Vols que el govern de Catalunya aixequi la declaració d’independència i aprovi instaurar les lleis de la transició democràtica?. Entitats de la societat civil, Òmnium, Assemblea, AMI, Assemblea de Representants del Consell per la República o qui més s’hi apunti, posem-nos-hi i forcem que els líders polítics s’asseguin i acordin una unitat estratègica efectiva i que faci guanyadora la independència. O això o els acabarem passant pel damunt.
