Sembla que la CUP ha deixat de banda la seva radicalitat i, en contra dels que va dir el seu regidor a Vic, Joan Coma, i que el va portar davant d’un jutge, ja no cal trencar els ous per fer una truita . Ara sembla que cal donar dos anys més de marge a la taula de negociació i després fer el possible per tornar a realitzar un referèndum. És un full de ruta que fins i tot el PDeCAT el podria signar.
Tot plegat sembla una manera de deixar passar el temps i no assumir l’embat amb l’estat. La por a la repressió sembla que també ha guanyat dins dels cupaires. La prova ho té el resultat de les seves assemblees, on més del 80% consideren un mal acord el document signat amb ERC. Realment tot molt sorprenent.
Segur que tindrem govern, però cal temps per concretar-lo. Sobretot cal temps per trobar la manera de fer front al fracàs que tothom augura a la taula de diàleg. Aquests dos anys, o potser menys, haurien de servir per preparar l’inevitable embat contra un estat incapaç d’assumir la democràcia que exigeixen els diferents pobles ibèrics.
I tots tenim clar que des de l’interior poca cosa hi podrem fer per a la creació d’estructures d’estat. Ho sabem i ho hem viscut: sense l’exterior no s’hauria pogut celebrar l’1-O i només des de l’exterior podrem construir eines per guanyar l’embat. Per això cal recuperar el govern legítim de Catalunya i convertir el Consell per la República en el govern de la República Catalana a l’exili. Seria la manera de reconduir les desconfiances.
Així, el govern interior, amb Pere Aragonès de president, seria un govern fort per gestionar, des de l’autonomia, la sortida a la crisi, però també té sense renunciar a l’altra obligació que té: començar a reconduir aquells fronts que van impedir la victòria a l’octubre del 17.
Com molt bé expliquen Oriol Junqueras i Marta Rovira en el llibre “Tornarem a vèncer”, cal actuar per reconduir les debilitats que hi defineix, malgrat que no acabi d’explicar com fer-ho, per posar-les al costat de la independència.
Cal reconduir el model de suport als mitjans de comunicació: no podem seguir ajudant als mitjans que escriuen el relat en contra de la independència; cal potenciar sindicats i lobby empresarials que no tinguin por a la independència; cal una política exterior sense complexos per teixir una veritable xarxa de suports internacionals per al moment del nou embat; cal que els mitjans públics de comunicació actuïn com a mitjans del país: què esperem a potenciar les corresponsalies a les Illes i País Valencià i recuperar la de la Catalunya Nord?. I sobretot, cal explicar les coses amb clau de país: ens importa més el que passa a París, Londres o Berlín, que no pas el que passa a Madrid, per no dir altre indrets de l’estat.
Cal que el govern de Catalunya en tots els seus àmbits tingui un relat en clau independentista i cal que tots i cadascun dels càrrecs del govern ho tinguin clar: han de ser desacomplexadament partidaris de la República Catalana.
Podem tenir govern si els partits independentistes estan clarament a favor de trencar els ous. Sense trencar els ous, de manera intel·ligent, no avançarem cap a la independència i no guanyarem l’embat proper amb l’estat espanyol que, ens agradi o no, tardarà, com a màxim, els dos anys, o sigui mitja legislatura, segons s’està apuntant als pactes.
Partits independentistes: no jugueu més amb la gent, no els demaneu compromís independentista per després deixar-los desmobilitzats i sols davant la repressió espanyola. L’independentisme és democràticament majoritari i democràticament i, per tant, suficient i els líders polítics ara en tenen la paraula. Tenim cada dia més pressa. Cada dia amb Espanya som una mica més pobres econòmicament i socialment i, sense la independència, acabarem molt pitjor.
