Llegint l’acord entre ERC i la CUP sorprèn com s’oblida l’1-0. No hi surt per enlloc el dia en què milions de persones van ser protagonistes d’un acte d’afirmació democràtica, molts dels quals van rebre la desfermada violència de la policia espanyola per intentar votar, un dia pel qual milers de persones ara mateix n’estan patint la repressió de l’Estat. Aquell 1-O va ser una lliçó de democràcia al món, amb una participació de la ciutadania que va validar el referèndum, unes xifres que el farien vàlid a qualsevol país democràtic.
Els catalans i catalanes vam votar i vam guanyar. Oblidar aquella fita perquè els partits independentistes no van saber aplicar la victòria a les urnes és un càstig que no ens mereixem. Podem tornar a regalar dos anys, o tres si cal, per valorar els avenços de la taula de negociació, malgrat que tots sabem que Espanya, governi qui governi, mai no avançarà a favor de cap dels drets del poble de Catalunya. Per contra, sí que necessitem un temps, aquest mateix temps, per preparar l’embat amb l’estat i fer que sigui guanyador.
Si tot consisteix a esperar dos anys sense preparar-nos per a l’embat guanyador, tornarem a perdre el temps, com tan llastimosament ha passat en aquesta dramàtica darrera legislatura. Per què cal fer un referèndum, que mai no acceptarà Espanya, si fracassa la taula de negociació? Cal recuperar la unilateralitat i mostrar al món que volem ser una nació lliure entre els pobles del món i, si això té un cost, cal assumir-lo.
La proposta social que estableix la CUP en el document no és viable sense els 16.000 MEUR que el govern espanyol es queda cada any. És una proposta impossible perquè no tenim diners i encara en tindrem menys en els anys vinents: la nostra caixa, els diners de la Generalitat, depenen de les decisions del govern espanyol, que cada cop més va escorant-se cap a la dreta. No tenim el concert econòmic basc o navarrès i algunes de les propostes de l’acord són un brindis al sol, que acabaran generant frustració i desgast al futur govern.
Els fons europeus no arribaran ni per cobrir una mínima part de les nostres demandes i vindran acompanyats d’importants retallades en les prestacions socials per obligació d’Europa. En posteriors exercicis, les comunitats autònomes, sobretot les que formen els PPCC, hauran de retornar diners per unes liquidacions mal fetes o fetes a benefici de qui els reparteix. Tot plegat fa inviable la major part de les demandes socials que planteja la CUP. Sense independència no és possible fer justícia social, que Madrid sempre acaba decidint o imposant què pot i què no pot fer el nostre parlament. Sense desobediència no tindrem justícia social.
Per tant, cal preparar-nos i cal preparar les eines per guanyar. Ho sabem tots, i ho saben els líders polítics, que des de l’interior, amb els vímets que tenim, amb prou feines podrem gestionar el cistell de l’autonomia, però, si actuem amb intel·ligència i unitat, sí que podem avançar en millorar les nostres estructures internes, per exemple, no afavorint grups de comunicació i organitzacions i lobbys empresarials i sindicats contraris a la independència.
Fa anys que tenim governs independentistes que no han fet prou, per avançar per la senzilla raó d’estar estructurats com una autonomia amb total dependència econòmica de l’estat. Per això, ens cal utilitzar l’exili i convertir-lo en una forma de govern de la República Catalana a l’exterior per crear tot allò que necessitem per guanyar, Sense un lobby potent a l’exterior no guanyarem l’embat contra Espanya. Tenim molta feina a fer, a l’interior i a l’exterior, i fins que no deixem de barallar-nos entre nosaltres no avançarem. O Unilateralitat o Autonomia.
