Una frase que tots els independentistes catalans ens faríem nostra, però resulta que l’ha dit una jove sahrauí davant l’actitud violenta del regne del Marroc, iniciant una repressió militar contra els actuals territoris de la República del Sàhara. Recordem que hi ha una resolució en ferm de l’ONU que obliga a celebrar un referèndum d’autodeterminació. Els sahrauís s’ho van creure mentre que les potències colonials del Marroc i d’Espanya sempre l’han ignorat.
La frase també ens serveix als catalans com a advertència: a les bones, com diu la jove sahrauí, no s’aconsegueix res si al davant hi tens estats que no respecten les resolucions de les Nacions Unides, ni les regles més elementals de la democràcia i avui, un cop més, comprovem com Marroc i Espanya tenen aquest mateix tarannà imperialista.
El que va començar com una traïció de l’Espanya franquista a un territori que considerava una “província” va seguir exactament igual en l’Espanya de la transició i ara, en l’Espanya suposadament democràtica i dirigida pel govern “més progressista de la història”, la situació continua idèntica i es manté el mateix problema d’insensibilitat cap a les minories nacionals. En una entrevista d’avui mateix, el ministre Illa ho ha dit diàfanament: “l’amnistia no hi cap a l’actual constitució i el problema català cal arreglar-ho amb un nou estatut”. Ho traduïm per si no està prou clar: ni ampliant la base, ni que el 100% de la població ho demanés, ni Espanya ni el Marroc mai no acceptaran cap referèndum d’autodeterminació, ni al Sàhara, ni a Catalunya.
I tots aquells líders que esperin que els Comuns i la gent de Podemos facin quelcom a favor del dret dels pobles a la seva lliure autodeterminació, van totalment equivocats. Pablo Iglesias, Ada Colau, i tots els líders d’IC que s’han omplert la boca durant dècades dient que estaven a favor de l’autodeterminació del poble Sahrauí, com també el de Palestina i altres minories en el món, mireu què estan fent ara: estan deixant tirat el poble sahrauí, ara que formen part del govern que va trair el Sàhara.
Des que ha reviscolat el conflicte a l’antiga “província” espanyola, l’esquerra “progressista” estatal mira cap a un altre lloc i ben callats, com sempre fa el populisme, han fet el que sempre han fet els governs espanyols del color que fossin: deixar-los tirats, no sigui que la dictadura marroquina decideixi ocupar Ceuta i Melilla i començar a demanar la sobirania sobre les Illes Canàries. No sigui que els marroquins s’emprenyin, que a més de tenir un exèrcit molt més modern que l’espanyol, ja sabem com les gasten des del desastre d’Annual de 1921, com L’Exèrcit d’Àfrica va donar suport a la insurrecció franquista, guanyant-se una reputació de cruels assassins entre la població i també com van ocupar el Sàhara a la Marxa Verda, l’any 1975, aprofitant la debilitat d’Espanya amb la mort del dictador.
Tornant al cas català, si a més hi afegim el quintacolumnisme, seguint en terminologia de guerra civil, que estem veient dins de l’independentisme entre ERC i JuntsxCat, i amb la CUP també mirant cap a un altre costat, veurem com a poc a poc el relat de l’octubre de 2017 es va perdent. Amb l’excusa de la crisi i pensant que alguna cosa s’hi guanyarà fent de bons minyons, tot es va esvaint mentre els líders independentistes i els de les entitats civils es veuen incapaços d’acordar un mínim full de ruta estratègic, tot i tenir la majoria de gent a favor. Totes les enquestes ho diuen: l’independentisme tornarà a guanyar i amb un percentatge més alt que mai, però, ves per on!, resulta que els partits pensen a guanyar només ells i no en guanyar la independència de tots.
