Diuen que ens ve al damunt una crisi descomunal, que ens afectarà com no hem vist mai, però, per desgràcia de catalans, valencians i illencs, els Països Catalans aviat farà cinc anys que som dins d’una monumental crisi. Efectivament, des de la data de la proclamació d’independència, més de 100.000 MEUR, producte de l’esforç dels nostres conciutadans, han marxat cap a les arques de l’estat per continuar pagant les grans festes espanyoles. Són 100.000 MEUR espoliats directament per l’estat espanyol a la nostra compromesa i treballadora ciutadania, que, com a mínim, ja fa gairebé cinc anys que ens ha avançat a la crisi econòmica ara tan anunciada.
Segueixes els grans mitjans de comunicació del país i et venen històries per a no dormir dient-nos que ens preparem per al gran sotrac que s’acosta, però, sobretot, el que ens diuen és que “ens portem bé”, que ara faran una segona fase dels indults i que cal insistir en l’amnistia. Sobretot, la insistència rau a dir que “cal continuar negociant” i confiar en la taula de diàleg malgrat que ja des del principi va ser buidada de tot contingut polític. El president Pedro Sánchez mai no se n’ha amagat en fer palès que la taula aquesta li importa ben poc i que el que li preocupa és veure com el PP té la directa posada en el camí cap a la Moncloa. Això d’entretenir-se a buscar solucions a les demandes dels independentistes no fa per a ell.
Lluny de reaccionar, els partits independentistes catalans encara són immersos en una mena de guerra civil, sense preocupar-se de la greu situació que pateix la majoria independentista, i oblidant-se de les diverses victòries electorals aconseguides des de l’1-O. Malgrat haver guanyat democràticament en totes i cada una de les vegades que s’ha anat a les urnes, portem quasi cinc anys de passos enrere (recordeu allò de “ni un pas enrere”?), de desmobilització (recordeu allò de “els carrers seran sempre nostres”) i sense capacitat de reacció davant dels atacs a tot allò que pogués ajudar a fer possible la independència. Al llarg d’aquests quasi cinc anys, no hi ha hagut cap dia sense una mala notícia per als catalans i, per contra, les notícies mínimament esperançadores que han sorgit s’han fet malbé de seguida perdudes en l’absurditat de la baralla partidista i de curta volada.
La gran sort és que Espanya sempre ens ha tractat com a una colònia i un dia, més aviat que tard, tornarà a encendre’s la guspira que farà reaccionar la bona gent que tan sols vol treure’s Espanya de sobre. Prou ja de “passos enrere” i de regalar l’espai públic als repressors. A conseqüència de no haver culminat el procés d’independència, ens hem aturat en el nostre camí, però no ens hem rendit mai i ara no podem abaixar de nou el cap amb l’enèsima excusa de la crisi que ens espera a la tardor. D’excuses per tenir-nos acotats n’hi ha hagut moltes, amb algunes de molt potents com la pandèmia o la guerra a Europa, però la veritable essència de la jugada és fer por a la força creativa de riquesa dels Països Catalans perquè continuem ajornant la nostra reivindicació d’independència i així continuar espoliant-nos fins a la nostra eliminació com a poble. Tota la resta són martingales perquè ens rendim. No ens deixem enredar que la crisi ja fa cinc anys que l’estem patint i sufragant. Ho sap tothom: ni les pandèmies ni les guerres a Europa ni les campanades de crisi poden canviar el fet que els Països Catalans serien un estat independent ric i solvent, a més d’esdevenir un lloc més feliç i més lliure.
