Com a editor de mitjans de comunicació i convençut com estic que aquest país té el dret a ser un estat independent dins del context dels estats lliures que existeixen, actuo lliurement i en conseqüència amb aquests ideals. Això fa que els mitjans que condueixo siguin incòmodes per a l’estat repressor espanyol i, segurament també, per alguns independentistes que prefereixen seguir fent-nos passar amb cançons i seguir amb la política del peix al cove.
Com a editor vaig negar-me a declarar quan vaig ser citat com a testimoni a la Caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia, a Barcelona, per la publicitat institucional de l’1-0. Malgrat que com a testimoni hi estàs obligat, vaig ser l’únic que m’hi vaig negar.
La meva negativa va portar-me al famós jutjat número 13 del malaguanyat jutge Ramírez Suñer. Quan em van citar i vaig anar-hi, em vaig negar a treure’m el llaç groc. Vaig ser dels pocs que vam aguantar amb totes les conseqüències i, de nou, aquest fet va comportar-me noves amenaces d’aquell jutge de caire franquista que avui descansa “sense pau” per tota la persecució que va iniciar contra els demòcrates que només volien votar.
A la Ciutat de la Justícia encara ressonen els crits del jutge Suñer cridant-me “aténgase a las consecuencias”. Em va fer fora i no em va deixar declarar. Tant se val que, tampoc no ho hauria fet, malgrat l’obligació que tenen de fer-ho els testimonis, segons les lleis espanyoles, lleis que, en casos com aquest no cal acatar, ja que no són justes. Per tant, no vaig explicar res que pogués incriminar al govern del meu país.
Si tots els que van anar a declarar com a testimoni haguessin fet el mateix, avui segurament estaríem tots molt millor. La desobediència cal fer-la amb totes les seves conseqüències.
Com a editor de mitjans compromesos plenament amb el nostre dret a la independència, moltes vegades traiem allò que molts altres no volen publicar i som incomodes per al règim polític espanyol, que té declarada la guerra als independentistes de pedra picada. Mai no perdonen, mai no dialoguen i, com que nosaltres no callem, estan sempre disposats a criminalitzar-nos i a reprimir-nos. Volen acabar amb la revolta més ferma d’Europa en els darrers anys.
Els mitjans que edito, en relació amb les visites que aconseguim, som els que rebem menys subvencions i menys publicitat institucional. A més, tot i ser el cinquè mitjà de comunicació digital en nombre de visites, ens trobem exclosos de participar en els mitjans públics com a opinadors o tertulians.
A casa nostra hi ha qui ens vol silenciats, però, amb l’esforç de molta bona gent, seguim endavant, seguirem lliures i no ens callaran. I no només això sinó que seguirem millorant i consolidant els nostres mitjans per a fer-los encara més lliures i més partidaris de la independència d’aquest país.
“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble” diu el darrer vers del poema “Inici de càntic en el temple” de Salvador Espriu, escrit l’any 1965. Ho tenim com a divisa.
