Injustament, en Jordi Cuixart va patir presó i la presó ha acabat fent-li mal en la seva personalitat, com també ha estat així a la majoria dels presos polítics catalans. En Cuixart va decidir sortit de primera línia i deixar pas a una nova direcció d’Òmnium, a més i segons va dir, anant a viure a Suïssa per motius empresarials. Hi té tot el dret, no cal dir, tot i forçar una renovació a la cúpula de la principal entitat cultural del país.
Va cometre, però, un error més típic de les monarquies i les repúbliques bananeres: designar un successor, en aquest cal en la figura del filòsof Xavier Antich, el que, al meu criteri, va ser un greu error. Tot i això, Antich es va envoltar a la junta de personalitats clarament independentistes, entre d’altres Mònica Terribas i David Fernàndez, però el drama és que l’actual junta de l’entitat està totalment adormida. Habitual organitzadora de la manifestació de la Diada, juntament amb l’ANC i l’AMI, ha decidit agafar un perfil baix i ha restat en silenci mentre l’ANC rebia els atacs.
Sorprèn el silenci de la principal entitat cultural del país davant la guerra civil independentista atiada per sectors dels dos grans partits independentistes. Sorprèn el seu lamentable silenci, traduïble com a nul·la voluntat o manca d’esforç per aconseguir una unitat independentista i així, amb l’excusa de “retornar als seus orígens” acaba convertint el seu concert de la Diada en un acte del “no compromís” amanit amb la promoció dels cantants d’Eufòria.
Òmnium ha deixat sola l’Assemblea Nacional Catalana, es manté silenciosa davant la persecució real de la llengua catalana i sembla que la repressió no vagi amb ells. Prefereixen organitzar numerets per acontentar la seva parròquia i mantenir-se en la comoditat d’una organització que cobra molts milions dels seus socis.
Òmnium ha preferit viure de la comoditat de la feina feta per evitar arriscar-se en favor de la unitat independentista. A més, encara no ha donat explicacions del dinar de luxe de la seva vicepresidenta Mónica Terribas amb Villarejo i amb Jaume Roures, el príncep de les tenebres català, un àpat que és un veritable escàndol. Silenci i només silenci: és la tàctica per deixar que l’ANC es cremi sola. Aquesta manca de solidaritat amb les altres entitats independentistes, aquest enrocament en el posicionament fundacional de l’entitat com si la història recent no haguera existit confirma el greu error d’en Jordi Cuixart de nomenar successor en un filòsof que de cap de les maneres està a l’altura dels seus antecessors.
Calen canvis a Òmnium. Cal que l’entitat surti de l’actual posició de comoditat (“sortir de l’àrea de confort” en dirien els concursants d’Eufòria) i recuperi el paper de motor de la societat civil com reclamen la majoria dels seus socis, molts dels quals donats d’alta per raó de la trajectòria inequívoca a favor de la independència. Deixar sola l’ANC és, ras i curt, una mala jugada.
