Fa pocs dies un Tribunal de Comptes, amb dependència del Gobierno d’Espanya, ha decidit obrir una causa contra més 40 persones amb greus acusacions de malbaratar recursos públics en la gestió exterior. Un Tribunal de comptes que mai no ha investigat la corrupció dels grans partits polítics espanyols, o les barbaritats de la gran banca i de les grans empreses de l’Ibex.
Però s’atreveix amb els catalans i ho fa de la pitjor de les maneres: atacant el patrimoni personal dels polítics representatius i, sobretot, afectant les seves famílies. És la mateixa tàctica utilitzada pel nazisme per atemorir els jueus i tots sabem com va acabar. Avui en dia, no ens poden matar, però sens dubte, si poguessin ho faries. El que sí poden fer és atacar i atemorir el nucli de les famílies i estendre la repressió molt més enllà.
Són pràctiques del més nu i cru feixisme pensat per acabar amb els pobles que aspiren a la seva llibertat, per acabar amb les minories nacionals, com la catalana, que fa més de tres-cents anys que va patint la repressió i l’aniquilació constant.
Ara que a Madrid els suposats partits democràtics s’escandalitzen amb l’extrema dreta de Vox, s’obliden de l’actitud que va tenir, i segueix tenint, aquesta mateixa extrema dreta contra Catalunya, la mateixa d’Arrimades, Albiol o Iceta compartint manifestacions i compartint l’aplicació del 155. Això no és extrema dreta?
I què dir-ne del fet que Ada Colau acceptés simpàticament els vots gratuïts del xenòfob de Manuel Valls? Això és normalitat democràtica? Que gran que hauria sigut l’alcaldessa de Barcelona no admetent aquells vots i, per tant, no accedint a l’alcaldia, fent palès que no emblanquia l’extrema dreta? Però no. Colau volia l’alcaldia a qualsevol preu i li eras igual que fos amb els vots del feixisme xenòfob d’un personatge que l’importa “una merda” Barcelona, com s’ha demostrat. Però ella avui és l’alcaldessa, ha liquidat l’alcaldia democràtica que li pertocava a l’Ernest Maragall, i encara s’atreveix a alliçonar-nos sobre com lluitar contra un feixisme que no li atorga els vots.
I tot això amb el silenci d’una esquerra espanyola, sempre més espanyola que d’esquerres, a qui això de la independència de Catalunya la destorba i li fa nosa. Ho tenen clar: si la fi és acabar amb l’independentisme, els importa molt poc si és pactant amb l’extrema dreta. No els provoca gens de vergonya.
Per això, més que mai, ens manca la unitat estratègica dels partits polítics independentistes i de les grans entitats civils del país. És urgent o, en cas contrari, si no s’hi arriba a aquesta unitat, acabarem liquidats per la conxorxa dels partits espanyols i les seves vergonyoses aliances no escrites amb el feixisme.