Malgrat tenir majoria independentista a la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, amb l’excusa de la despolitització els mitjans públics catalans s’estan convertint en uns mitjans de comunicació que podria tenir qualsevol autonomia espanyola. El PSC sempre guanya si l’independentisme es troba en guerra civil, i ara mana més que mai en els mitjans públics. Ho hem comprovat amb la censura ja practicada al programa Zona Franca i la que, sense manies, han obertament anunciat que seguiran aplicant-li. El que era un programa nocturn fresc, amb nova gent i noves idees, ha quedat tocat de mort amb el silenci còmplice dels partits independentistes i amb el silenci, també preocupant, d’entitats que diuen defensar la llibertat d’expressió, com Media.cat, el Grup Barnils o el mateix Col·legi de Periodistes.
Seguim amb la deriva provocada per la mala resolució dels esdeveniments de l’octubre de 2017 i tant la repressió estatal com el mesell acotament de cap de bona part del món suposadament independentista han provocat una trencadissa que té molts números d’agreujar-se a partir de les eleccions municipals vinents. Pot perfectament haver-hi, en el món independentista, un desgavell de pactes que tindran un clar guanyador: el PSC. Els socialistes ja es veuen triomfants i pactaran amb ERC o amb Junts en funció dels seus interessos, si no es produeix un cada cop més improbable acord dels partits independentistes de negar-se a pactar amb els partits del 155, el que senzillament vol dir avalar el 155 i admetre’l, com s’està admetent cada cop més el marc mental espanyol. Anem de dret cap a una altra gran decepció de l’independentisme en els pròxims pactes municipals i supralocals.
El congrés d’ERC d’aquest dissabte, on quedarà aprovada una ponència política impossible de ser aplicada, agreujarà la divisió entre l’independentisme i confirmarà que el poder del PSC va en augment dia a dia. No es pot entendre que, malgrat que ERC ha estat clau per aprovar els pressupostos a Espanya i a l’Ajuntament de Barcelona, el PSC encara es vegi amb forces d’humiliar els republicans per aconseguir aprovar uns simples pressupostos autonòmics. Una ponència política que diu que el quart cinturó i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona són infraestructures anacròniques, i la primera ja ha estat imposada pel PSC, esperem que la segona no sigui la darrera demanda d’Illa per aprovar els pressupostos.
L’encara existent majoria independentista al Parlament de Catalunya no exerceix com a tal; el país passa pel seu pitjor moment en clau política i social; patim un espoli que va en augment cada dia; la repressió és més viva que mai amb més i més gent portada davant els jutges que reinterpreten les lleis com volen; la llengua catalana abatuda en la majoria d’espais… Segueixo amb el llistat? Sembla que encara no s’ha tocat fons perquè no arriba la reacció que tan clara tenen els independentistes de base. Una cosa és clara: Espanya és irreformable. O superem els partits independentistes o serem liquidats com a poble.
