Fa dies i setmanes que el principal grup de comunicació va escalfant el debat polític explicant els incompliments del govern espanyol amb Catalunya, sobretot en temes d’infraestructures, i com Sánchez converteix la relació amb els republicans en una relació extenuant per al govern Aragonès.
Fent una segona lectura més acurada de l’argumentari del Grup Godó, s’esvaeix la sorpresa, ja que se’ls acaba veient el llautó. Avui mateix ja han començat a posar “aigua contaminada” al bon vi i diuen que si les inversions no s’executen, és per culpa dels partits independentistes i, principalment, dels republicans i el seu exèrcit “nimby”. Aquest apel·latiu “nimby” el grup Godó el fa servir per a tots el que van oposar-se a l’ampliació de l’aeroport, o estan en contra de fer altres grans infraestructures, tot gent relacionada amb l’entorn d’ERC.
El d’avui a La Vanguardia és un article clarament sectari perquè no parla de les raons per les quals els dos grans partits independentistes continuen entestats a organitzar uns JJOO espanyols, malgrat que la majoria dels militants d’ambdós partits hi estan en contra, o per què ERC no s’oposa a l’ampliació capitalista del tramvia per la Diagonal. Recordem que, a costa d’endeutar-se més de 100 MEUR, s’han repartit dividends entre els accionistes privats, una operació silenciada mediàticament.
Cal revertir l’enfocament de les relacions amb el “gobierno més progressista de la història“, havent constatat, una vegada més que, governi qui governi, els incompliments de l’estat amb Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, és a dir els PPCC, són una costant prioritària. A més dels ja citats, ens plouen els exemples de com Pedro Sánchez tracta ERC: mentides amb la taula de negociació, martingales amb la Llei de l’Audiovisual, atacs criminals contra la llengua catalana sigui a l’escola, a la judicatura o en els mèrits per opositar a Catalunya… tot això ha de portar a una nova oportunitat per a ERC, que avui presideix la Generalitat de Catalunya amb el president Aragonès al capdavant.
És l’hora de preparar un nou embat, ara que ha quedat clar que qui no vol negociar és el gobierno de l’estat i així, fins i tot, es percep a Europa. La generositat republicana en veure com actuaria el gobierno suposadament d’esquerres ha estat extraordinària. Hi ha hagut mà estesa, paciència, però parar sempre la galta ja no serveix i la ciutadania independentista que va arriar molt lluny exigeix una resposta clara i contundent. Aquest octubre farà 5 anys de la victòria democràtica de l’1-O i cal recuperar el valor d’aquella data i el que representa per recuperar la iniciativa del lideratge independentista.
El president Aragonès té tots els arguments a favor seu i la setmana vinent en tindrà un altre més, quan Espanya rebutgi l’organització d’uns JJOO només a Catalunya. El MHP ho té tot a favor per reaccionar: l’augment de l’espoli fiscal que patim, els atacs a la llengua catalana, la negativa del govern “més progressista de la història” a parlar en una taula, els incompliments de les inversions, el constant atac a la col·laboració entre institucions dels Països Catalans... tota una carretada d’arguments perquè el president Pere Aragonès i ERC facin un tomb i liderin la unitat independentista. Una clau important, ara ja no lidera Junts, és retrobar-se amb el president Puigdemont i recuperar la línia recta de la legitimitat estroncada pel 155. El MHP Carles Puigdemont continua sent un referent en tota regla i sens dubte avalaria aquesta nova embranzida que deixaria de banda l’absurda guerra civil que provoca molt de desencís entre l’independentisme.
Estem entrant en una situació econòmica molt complexa a escala internacional. L’augment dels tipus d’interès farà saltar pels aires l’economia vinculada a Espanya i el seu extraordinari deute provocarà fortes crisis. Com més tardem a recuperar la iniciativa independentista més ens costarà mantenir la majoria independentista. I una resolta actitud de plantar-se davant d’Espanya convé no només a ERC sinó també a Junts, a la CUP i a les entitats independentistes. Ningú no hi sobra, tot l’independentisme és necessari, i els presidents Aragonès i Puigdemont tenen ara una gran oportunitat per tornar a posar l’independentisme al centre del debat polític. Si així ho fem, sens dubte guanyarem, que no hi tenim res a perdre, ja que cada dia amb Espanya, és fer-nos cada dia més pobres.