L’octubre de 2017 les desconfiances entre els dos líders independentistes i els seus respectius partits, ERC i Junts, va comportar no continuar endavant amb el procés independentista. Un procés que a ulls del món, i sobretot del mateix govern espanyol, es veia imparable i la victòria independentista inevitable.
No haver aprofitat la victòria democràtica del referèndum de l’1-O, i també la revolta popular del dia 3, va ser un error lamentable: el món ens mirava i el món ens va deixar de mirar. Si algú dubta del que dic només cal que recuperi les imatges d’aquell dia al Parlament de Catalunya: els consellers del govern i la majoria de diputats i diputades, amb la cara ja pagaven.
Els resultats del desgavell i de la manca de confiança varen ser: cap resposta unitària, els uns desapareguts, els altres a l’exili, uns tercers a mig camí (marxant i després tornant) i, com a corolari de tot plegat, una manca d’enfocament polític i unitari en el judici injust al Tribunal Suprem. I, per sobre de tot, quatre anys perduts sense concretar un full de ruta independentista, malgrat les reunions del grup de 6, tal com ja vàrem explicar. I també un serrell fastigós n’ha estat l’eclosió de la guerra civil a les xarxes socials, amb els polítics espanyols fregant-se les mans amb el lamentable espectacle, i amb els mitjans de comunicació i els lobbys de poder de l’ordre establert amanint-ho i avalant-ho.
Oriol Junqueres insisteix a aconseguir una inútil hegemonia dins de l’autonomia de les molles buscant provocar la sortida de Junts del govern, sigui per decisió d’ells mateixos o perquè els republicans els n’expulsin, pels flagrants desacords existents. Això sí que és fer el joc a l’unionisme: trencar el bloc independentista és el gran somni humit del poder espanyol i les elits catalanes. I ara som davant d’un altre capítol, el que pugui passar si s’acaba obrint judici contra la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Les intencions d’alguns líders republicans de deixar-la caure pot fer la feina bruta als que ens volen mal i, a més, la decisió també pot comportar riscos pels mateixos republicans per raó de les informacions que van sortint les darreres setmanes sobre el cas “Vohlov”, on s’hi implica l’exconseller republicà de la Generalitat, Xavier Vendrell.
Pel cantó juntaire, la decisió de Jordi Sánchez de no tornar-se a presentar a la secretaria general de Junts i la més que probable renúncia del president Puigdemont a seguir a la presidència del partit per concentrar-se en el Consell per la República estan preparant el camí cap a un enfrontament final entre Puigdemont i Junqueras: el president un liderant una coalició transversal (recordem el que va dir a Canet del Rosselló: “No cal esperar els partits polítics”) i el vicepresident liderant una ERC més procliu, per pragmatisme, a pactar amb els comuns i els socialistes.
Serà aquest un enfrontament que servirà per definir quina de les dues és l’estratègia preferida pels independentistes, quina de les dues es considera “guanyadora” per continuar l’embat contra el regne d’Espanya per a finalment sortir-ne. Inevitablement, aquest enfrontament segurament és necessari per trencar l’actual situació d’indefinició, que ha provocat un fort desencís i una profunda desmobilització en el món independentista.
