Suposo que és de lògica que Òmnium esmerci esforços amb una campanya per aconseguir l’amnistia, però ho saben ells i el mateix Jordi Cuixart que el govern espanyol de torn mai, mai no l’atorgarà.
Ni aconseguint els 7,5 milions de signatures de tots els ciutadans de Catalunya ens donaran una amnistia, i per tant no podem acabant normalitzant la repressió posant l’esperança en un imaginari d’un estat democràtic. Quan es tracta de Catalunya, Espanya no és democràtica, és repressora de mena, mani el PP o mani el PSOE.
Fixem-nos com a poc a poc i sense voler acabem normalitzant la repressió i la mateixa sentència contra els nostres presos polítics: ni tan sols ens vam atrevir a decretar el tercer grau malgrat tenir les competències penitenciàries i ara ja parlem de les sortides amb permisos i l’aplicació de l’article 100.2 per anar a treballar.
I tot plegat sense protestes al carrer, excepte honrosos casos com el tall de la Meridiana o altres de molt concrets, i tot en mig d’una manca tràgica d’unitat estratègica dels partits, arrodonida per una tirada de plats entre ells, que fa encara més heroic que els independentistes segueixin fent possible la victòria.
Tot plegat em porta a certificar que l’amnistia és una quimera, que suposo cal demanar, però que no ens ha de fer perdre el nord: la independència és possible i la tenim més propera del que ens sembla, però, sobretot, la tenim més a tocar que no la fi de la repressió per part de l’estat espanyol.
Ens calen lideratges polítics que no es mirin el melic i posin el país al davant per acordar un full de ruta i estratègic que ens porti a la independència de manera democràtica i guanyadora. És hora de concretar la taula de negociació i posar-hi al capdamunt el referèndum d’autodeterminació. O l’Estat accepta o cal treballar per exercir la unilateralitat de la República Catalana, voluntat ja aprovada per una majoria democràtica de catalans l’1-O.
