Sembla que les paraules del president Torra dient que des de l’autonomia no podem avançar cap a la independència són una crua realitat. Tothom sap, començant per la classe política independentista, que la normalització lingüística està lluny d’aconseguir l’objectiu de normalitzar la llengua catalana a l’escola, com semblantment està en decadència en tots els àmbits d’ús. Efectivament, no solament parlem de l’àmbit acadèmic, des de l’escola bressol a la universitat, sinó també de la quotidianitat, quan no ens ofereixen el menú en català o no ens atenen en la llengua del país, per no parlar del cinema o de la injustícia espanyola. Una prova més d’aquest deteriorament és l’ús que en fa en Gabriel Rufián, de la llengua catalana: gairebé sempre parla en castellà, tot sigui, com diu ell, per arribar a més gent. De fet, el que demostra aquesta actitud és que el model ha fracassat.
I és que incomplir la llei, en tot el que respecta a la llengua catalana i als drets lingüístics dels catalans, no comporta cap problema per a l’infractor. La millor demostració és veure el govern més independentista de la història (i el més republicà, ja que, en aquest cas, es mostra més proper a la República francesa) incompleix les resolucions del Parlament de Catalunya quan els diu que en les rodes de premsa de Govern no repeteixin les respostes en castellà, que no facin de “traductors”, i ells continuen fent-ho passant de l’òrgan legislatiu. Com volen que la gent se’ls creguin i els facin cas quan els demanen de ser fidels a la llengua. Com es pot demanar fermesa en l’ús de la llengua, a l’escola i on sigui, si la gent va veure com, en el judici polític al Tribunal Suprem, els represaliats van renunciar a la llengua catalana començant pel president de la principal entitat defensora del català, com és Òmnium? Amb aquestes actituds de renúncia, com volem exigir l’ús de la llengua catalana? Fins i tot el Govern del president Pujol va fer més per la llengua que els actuals governs independentistes.
L’acord per ensorrar la normalització lingüística, signat aquesta setmana per Junts i ERC amb el partit del 155 (de nom, PSC) i amb els comuns (els que volen que el català a les illes s’anomeni balear) és la prova evident d’una classe política que assumeix la derrota i que desesperadament busca un “pacte per la llengua” que el que farà és acabar amb la normalització lingüística. És la victòria de l’Ulster amb què ens va amenaçar Ciudadanos, en la veu d’en Jordi Cañas. Malgrat que aquest partit estigui en vies de desaparició, haurà aconseguit els seus objectius i desapareixerà ben satisfet de la feina feta.
Ahir mateix TV3, la nostra, feia un reportatge de la festa que significava la tornada de la Selecció espanyola a Catalunya, una autèntica promoció de Vox i tot el seu entorn que va omplir l’estadi del RCD Espanyol de feixisme i de catalanofòbia amb crits contra Catalunya i alguns dels seus líders polítics. Una vergonya d’espectacle bastit amb la complicitat de la Federació Catalana de Futbol i de la directiva de l’Espanyol i amb el silenci dels socis més coneguts del club. L’espanyolització vista a l’Espanya-Albània és l’avantsala del que seran els Jocs Olímpics espanyols d’hivern del 2030, si malauradament s’organitzen, amb l’Aragó del nostre estimat Lamban, l’usurpador de l’art del Museu de Lleida. Per cert, solament recordar que la Plataforma pro Seleccions catalanes està en fase de liquidació i per això el seu actual silenci. Que lluny que queden aquells dies de celebrar i exigir les seleccions catalanes, en contrast amb veure el nostre país ple del nacionalisme espanyol més ranci i convertit en un espai de publicitat immillorable per a l’extrema dreta de Vox!
Per tal d’organitzar uns jocs olímpics per al nacionalisme espanyol, l’actual govern autonòmic català ha renunciat que els esportistes catalans puguin participar sota bandera catalana i, no cal dir, organitzar aquests jocs també vol dir renunciar a l’ús preponderant de la pobra llengua catalana que, si es fan aquests maleïts jocs, sens dubte en serà apartada dràsticament. L’espanyolisme no admetrà que es repeteixi la igualtat de llengües que va haver-hi a Barcelona 92. Estem molt pitjor que aleshores.
Postdata.- Avui mateix el sempre intel·ligent Toni Soler escriu en el diari Ara que l’acord per reformar la llei de normalització lingüística no serveix per salvar la llengua catalana, però el final de l’article és lapidari: “sense un estat, la cosa dona per al que dona.” Ell mateix justifica la derrota i segueix la tradició d’alguns opinadors, suposadament independentistes, que ara s’han convertit en #OpinadorperlaDerrota. Tot plegat mereix una resposta molt més contundent, com deia el MHP Quim Torra al FAQS: desobeir i acatar-ne les conseqüències, en una carrera de relleus. Qui temi pel seu càrrec i s’arronsi no serveix.
