Amb les darreres dades publicades, aquest escàndol anual va en augment i mentre des de les estructures de l’estat monàrquic ens roben, ens espien i ens inculquen que només podem viure com a espanyols, els dirigents polítics independentistes continuen embarrancats en discussions banals que l’únic que fan és atiar una absurda guerra civil dins l’independentisme.
Tots els partits, sense excepció, ho deixen fer i en cap cas no intervenen per aturar aquesta humiliant degradació. Fa poc, en un brillant article, en Carod-Rovira es preguntava si havíem tocat fons i jo, sincerament, crec que encara no, sobretot veient com perdem el temps amb estèrils baralles sobre temes que ens passen per culpa de no tirar endavant l’acord de govern que establia la creació d’un espai de treball per acordar un full de ruta guanyador. Queda clar que complir amb aquesta part del programa fa por als mateixos dirigents independentistes i prefereixen que ens matem entre nosaltres que no pas arriscar-se a patir noves repressions d’Espanya.
Després de molt de temps d’insistir-hi, fa uns anys, es van publicar les balances fiscals d’un exercici concret i el resultat va ser d’escàndol. Immediatament, es van deixar de publicar i ja no s’han tornat a publicar amb les excuses banals de sempre de “no enfrontar els territoris”. No obstant això, hi ha suficients dades per comprovar que l’espoli fiscal, lluny de minvar s’ha incrementat i el millor exemple és el més senzill: com més recapta la hisenda espanyola més augmenta l’espoli fiscal, ja que més de la meitat del que es recull no torna a les CCAA. Per tant, aquest injust sistema penalitza els territoris més treballadors i creatius, els que més aporten, pel fet que automàticament són els que més hi perden. Això és palmari en el cas dels Països Catalans i, en concret en el cas de Catalunya, els 2500 MEUR que ha cobrat Catalunya, el mateix que totes les CCAA, és a dir aplicant el famós “cafè per a tots”, no és sinó un nou robatori. Catalunya, les Illes i el País Valencià han patit un nou espoli de més 7.000 MEUR. Un cop més ens han donat les engrunes, ben lluny del pa sencer.
Això que explico aquí no ho pot negar cap partit independentista i la pregunta és clara: com és que no posem aquest espoli al capdamunt de les polítiques comunicatives del govern? Això sí que seria ampliar la base, ja que aquest espoli afecta tothom censat aquí i la consegüent davallada d’ingressos provoca que el govern català no pugui fer les coses com cal i correspondria a l’esforç dels ciutadans. Només cal comparar amb el que passa a Navarra i el País Basc: nosaltres no podem fer ni la meitat de les coses que fan ells. Però no, vinga que vinga, continuem entretinguts en una guerra civil que no porta enlloc i, el que és pitjor, és recurrent en la nostra història: ja va anticipar Alejandro Lerroux durant la segona república i més recentment l’aleshores president espanyol, José María Aznar.
No podem continuar d’aquesta manera. Cal una reflexió serena i una trobada de partits independentistes i les entitats de la societat civil, amb un mediador internacional, que faci possible la trobada i poder explicar-ne els resultats. Això és simplement complir amb el pacte de l’actual govern i no pas el que està passant de mantenir la guerra civil independentista. Tirant-nos els plats pel cap no avançarem i ja són cinc anys perduts des de l’1-O. Com hem repetidament indicat en les nostres editorials, de moment cap partit serà hegemònic a Catalunya en els anys vinents. O es forja un gran acord o encara serem una colònia extractora d’Espanya durant una bona pila d’anys.
