Aquesta setmana en Josep Cuní va dir adeu al seu programa a la Cadena SER amb una entrevista en profunditat al president Pujol, i el més destacable del que l’expresident va dir són un seguit d’afirmacions en un mateix sentit: “El país està trist”, “El país està desendreçat”, “La política catalana està en crisi”, entre d’altres. I el MHP Pujol té tota la raó del món. Quasi cinc anys després de la victòria democràtica del referèndum de l’1-O, en el moment quan la gent es va creure que seríem independents i amb l’alegria comuna desbordant-se, la gent hagués fet el que calia per implantar la independència.
Espanya s’ho veia perdut i va utilitzar la tàctica de la pressió política i les mentides: “atureu i negocieu”, “no proclameu la independència, que seria un error fatal”. I aquesta simple pressió, amanida amb unes amenaces sense cap credibilitat, van desmobilitzar-nos. La ciutadania va fer cas a la classe política i de l’alegria d’aquells moments s’ha passat a la tristor de la qual el president Pujol parta. En quasi cinc anys, després d’aquella victòria democràtica, s’ha passat de l’eufòria col·lectiva al més gran pessimisme i tristor.
Han passat cinc anys i el més calent és a l’aigüera o, pitjor encara i com diu el president Pujol, estem en una situació de tristesa, d’emprenyada i de desconcert. Cinc anys que haurien estat d’explosió col·lectiva i d’il·lusió i, sens dubte, de superació de tota la manca de previsió, que era materialment impossible tenir tots els escenaris previstos, i la ciutadania ho hauria tirat endavant com, per exemple, van tirar les repúbliques bàltiques endavant amb una situació econòmica postsoviètica infinitament pitjor.
Són cinc anys i estem pitjor que mai. Hem patit repressió i en continuarem patint. Els nostres líders polítics rebent un condescendent i miserable indult; una ingent quantitat de persones o bé a l’exili o a l’espera de vergonyosos judicis per exercir la llibertat d’expressió i la de protesta. S’han trencat moltes vides i moltes més queden per trencar de la gent que s’ho va jugar tot el 2017, a més de la vida col·lectiva com a poble.
La majoria independentista no només està desconcertada sinó que no pot entendre l’actual moment polític i els discursos de rendició que es defensen, això sí, sense esmentar que es tracta d’una rendició sinó d’una via cap a la independència 2.0. La guerra civil independentista va en augment i, a cada nova i punyent repressió, s’arrenquen més discussions entre l’independentisme dirigent, incapaços com són, cinc anys després, d’asseure’s en una taula, en un monestir sota pany i clau, i acordar un pla guanyador i intel·ligent per aconseguir la independència.
Quasi cinc anys després de l’1-O el panorama és de derrota i d’emprenyada de la majoria independentista. Seguim dins d’una Espanya que no ens vol, que ens espia i que practica l’impune joc brut de les clavegueres de l’estat, tot practicant, paral·lelament l’espoli sistemàtic dels territoris de parla catalana. Els Països Catalans seguim i continuarem pagant les festes espanyoles. Ara pagarem l’augment del pressupost de defensa que Pedro Sánchez s’ha compromès amb l’OTAN i pagarem més que cap altre territori la greu crisi econòmica que ens vindrà aquesta tardor. Els polítics ho saben, però no ho diuen. Segons un document de previsió d’ingressos i despeses de la Generalitat, el 2025 pagarem el doble pels interessos del deute i el que pagarem en interessos del deute serà més que el que hi haurà per inversions.
Quasi cinc anys després de l’1-O l’espoli fiscal que pateix Catalunya ja supera els 75.000 MEUR d’euros pel capbaix sense comptar-hi les inversions no executades, una xifra que convertiria Catalunya en un país quasi sense deute i en un dels grans motors del sud d’Europa. Hi podem afegir els quasi 20.000 MEUR d’espoli a les Illes Balears i els 14.000 MEUR al País Valencià en aquests quasi cinc anys de la victòria democràtica de l’1-O.
A tot això es referia el president Pujol quan parlava de tristesa. Ell que acompanyava la frase dient que mai no havia estat independentista, no feia sinó afirmar que, per sortir de la tristesa no hi ha altre recepta que la independència. Cal treure el país de la tristesa, cal tornar-lo a endreçar, i cal sortir de la constant crisi en bucle de la política catalana. I això solament serà factible reactivant la lluita per aconseguir la independència.
