No hi ha altra manera de dir-ho. Recordem que abans dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 i per intentar controlar els aleshores minoritaris sentiments independentistes, els espanyols van embolicar la troca insinuant que estudiarien fórmules de representació on Catalunya s’hi sentís identificada. A l’hora de la veritat, com sempre fa Espanya, van fugir d’estudi i res de res: els catalans van formar part de l’equip espanyol i només una senyera onejava de manera folklòrica quan algun català era partícip d’una medalla. Per a la història, però, ha quedat que va ser Espanya qui va recollir les medalles i el seu nacionalisme va esclatar.
Quasi trenta anys després, estem pitjor. Malgrat haver assolit en les darreres convocatòries a les urnes un independentisme majoritari, no s’ha aconseguit cap reconeixement internacional de les seleccions catalanes. La Plataforma pro Seleccions que tant s’havia mobilitzat ara està en fase de liquidació i seria millor que tanquessin la seva pàgina web de la pena que fa. I així les coses, el govern independentista català repeteix la jugada del 92 i demana a Espanya que sol·licití l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona-Pirineus per l’any 2030.
M’agradaria pensar que el govern català té clar que abans d’aquesta data ja serem independents, tindrem un Comitè Olímpic Català reconegut i que els nostres esportistes podran competir lliurement sota la bandera catalana, però, veient com va tot plegat, em sembla que ens tornarem a conformar en organitzar uns jocs olímpics espanyols. El que seria ja lamentable és que els esportistes catalans tornessin a ser segrestats pels espanyols, sota amenaces de no poder participar-hi, en uns jocs fets a Catalunya.
Cornuts i pagar el beure: organitzem uns jocs per seguir espanyolitzant Catalunya partint d’un marc mental on la independència cada dia es va perdent. Ho estem veient aquests dies en les informacions de la majoria de mitjans catalans sobre els jocs olímpics: juguen a fer veure que els catalans, sense tenir reconegut el Comitè Olímpic Català, fem miracles i guanyem medalles catalanes quan resulta que són espanyoles i molt espanyoles. Seguim dins d’un 155 esportiu.
On és aquell esperit del “Freedom for Catalonia”? S’ha perdut i ja ni ens posem a la boca la reivindicació de les seleccions catalanes sinó que volem les molles de les medalles espanyoles en una prova evident d’impotència. Ni tan sols hem promogut que, si un esportista català es negués a participar amb Espanya, ho pogués fer sota la bandera olímpica i recolzat pel Govern català. Si tornem a fer uns jocs olímpics i els catalans no hi podem participar amb el nostre Comitè olímpic, independent de l’espanyol, haurem servit en safata de plata la certificació que el problema català ja no existeix.
El que està clar és el fracàs de l’esport català a Tòquio: tots els esforços dels esportistes catalans se’ls ha quedat el nacionalisme espanyol i la veritat simple és que Catalunya no ha guanyat cap medalla olímpica malgrat que algú s’encaparri en dir el contrari. Ens han prohibit participar-hi per obra i gràcia del govern més progressista de la història.
Postada: I deixo de banda el tema del canvi climàtic, però segurament serien els primers jocs d’hivern sense neu, esquiant sobre l’herba dels Pirineus. I un darrer comentari, no m’imagino una Catalunya independent i una sortida com la que ha tingut Leo Messi del F-C Barcelona. Ha estat la sortida d’una Comunitat Autònoma.
