Ben segur que ho és de la mateixa manera que na Carla Simón també avui és més independentista que ahir, juntament amb molts altres ciutadans que van assistir, atònits, al lliurament dels premis Goya del cinema espanyol per comprovar que només hi tenen premi les produccions en llengua espanyola, és a dir, en llengua castellana.
Fa pocs dies, en Basté ja va tenir un nou tast d’aquest biaix lingüístic en comprovar que la seva honesta il·lusió perquè el Grup Sidonie fos el primer que pogués cantar en català a Eurovisió, una “brillant aportació” a l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, topava amb l’oposició dels maliciosos i sectaris que controlen els fils de l’estat amb el seu “Els catalans no són de fiar i, per tant, ni aigua”. Els catalans sempre són els derrotats i el més sorprenent és que, en alguns casos, queden derrotats i contents.
Ho estem veient aquests dies amb el nou invent d’ampliar l’aeroport a dins del mar, en plena crisi climàtica i amb un greu problema d’augment del nivell del mar. Tothom sap que la proposta és inviable, però així s’obre el debat sobre com augmentar-ne la capacitat operativa, que no és sinó un eufemisme per plantejar-ne l’ampliació i, el més greu, apartant tota reivindicació per tenir el control i la gestió d’aquesta infraestructura.
De la mateixa manera, també ho veiem en el lobby sobre transició energètica, que porta per nom OIKIO i que sembla un niu de frustrats antics dirigents socialistes i d’Iniciativa. OIKIO compta amb el vistiplau del Grup Godó, ja que és vist, i amb raó, com a un nou espai de trencament del bloc independentista. Veurem com en els mesos vinents el poder de sempre utilitzarà aquesta entitat per rebentar el territori instal·lant-hi arreu els enormes molinassos que les grans empreses de l’energia volen imposar.
Mentre l’unionisme ens va encastant els seus mantres, siguin culturals, com en els Goya o a Eurovisió, siguin d’infraestructures, que obvien l’ecologia, siguin energètics, que trinxen el territori, i podríem continuar posant més exemples trets de l’inacabable llistat d’imposicions de model de país, l’independentisme es rebolca en la trencadissa del seu bloc, sense parar compte en el més que magre futur que ens espera dins d’una Espanya, que ens tracta com a la seva darrera colònia extractora, bé com sap el regne borbònic que sense aquesta darrera colònia no pot sobreviure. Per això és important, i no tenim tot el temps del món per entretenir-nos-hi, trobar ben aviat un full de ruta per retornar l’independentisme al camí compartit i guanyador. Cal que entitats com Òmnium, l’ANC i el Consell de la República facin un pensament i abordin negociacions de forma unitària amb els partits polítics per tornar a l’octubre de 2017 com a única fórmula guanyadora.
