La gravetat del brutal error dels partits independentistes de no pactar un full de ruta ha comportat que el conflicte català hagi esdevingut irrellevant i hagi passat d’ocupar pàgines de diaris i minuts de televisió a tot el món a ser ignorat fins i tot per la mateixa premsa nacionalista espanyola.
El fet que els dos grans partits independentistes de govern, com són ERC i Junts, només estiguin d’acord en organitzar festes espanyoles, com són els JJOO de 2030 o la Copa Amèrica de vela, ha provocat el més gran dels somriures al govern espanyol. No s’acaben de creure que la repressió i el 155 hagin provocat una derrota tan gran com l’actual.
Per acabar-ho d’arreglar, els dos partits de govern estan per signar, amb els del 155, la rendició de la llengua catalana perquè passi a ser una activitat folklòrica més d’aquella reserva índia que La Trinca tan encertadament va anomenar Catalunya. La llàstima és que, quaranta anys després de la mort de Franco, som allà on érem: som, més que mai, una reserva per al gaudi dels governs espanyols.
L’esperança, però, continua estant en la gent i en les entitats de la societat civil, en definitiva, en els que van provocar que els partits polítics tiressin endavant, malgrat que ho van fer a contracor i sense creure-s’ho massa. Ara mateix hi ha una munió d’iniciatives que tornen a sorgir amb força i decisió. El recentment constituït govern del Consell per la República, i també l’Assemblea de Representants, ha parlat clar que cal encarar l’embat amb l’estat com a única opció per guanyar la independència i, en molts municipis, estan proliferant els Consells Locals arrelant aquest convenciment. Les entitats civils estan donant un cop de timó per tornar a ocupar ell lloc que els correspon. Per un cantó, i en portes de renovar-ne els càrrecs, l’ANC ha sortit clarament en defensa de la llengua catalana i de fer l’embat contra l’estat espanyol. Per l’altre, la nova junta d’Òmnium dona mostres de no voler claudicar més davant dels biaixos partidistes que darrerament ha patit. També hi ha el Debat Constituent, coordinat per en Lluís Llach, que segueix amb més força que mai i, en definitiva, moltes entitats de la societat civil que comencen a mobilitzar-se davant l’atzucac on ens ha dut la inoperància dels partits polítics independentistes i, sobretot, veient com el govern espanyol de torn dona per liquidat el procés independentista. La societat està veient clar que és l’hora de tornar a qüestionar-ho tot, que toca despertar-nos i implementar la independència democràticament guanyada l’1-O.
La prepotència dels governs espanyols és tan evident que són capaços d’acceptar una taula de diàleg malgrat que, com ha dit el mateix Pablo Iglesias, el PSOE de Pedro Sánchez mai no hi ha cregut. Els ha anat prou bé i l’han tolerat perquè sabien que la taula aquesta acabaria cremant ERC amb el seu capteniment en insistir-hi malgrat saber que no hi havia, per part del regne d’Espanya cap voluntat de negociar res. Ara amb l’excusa de la pandèmia, ara amb la de la guerra a Ucraïna, mai “no toca”, mai no és el moment i la “taula” ja no es reunirà mai més i acabarà morint amb les pròximes eleccions espanyoles.
Cada dia la minoria nacional catalana pateix les decisions d’un estat espanyol que continua tractant-nos com aquella reserva índia que de la que parlava la cançó: la llengua atacada cada dia, els fons europeus gestionats per Espanya, cap traspàs executiu de veritat, noves lleis espanyoles que ens fan perdre dignitat i un llençol a cada bugada, com ara el cànon de residus. A cada butlletí oficial de l’estat que es publica hi trobem més exemples de la liquidació a què estem sotmesos i els diputats independentistes a Madrid són contínuament vençuts pel poder central. Busqueu què ha guanyat Catalunya en aquests quasi cinc anys després de l’1-O. Si algú hi troba alguna cosa de profit que ho digui, però la realitat és que des d’aquella fita més de 70.000 MEUR han marxat de Catalunya i el govern espanyol més progressista de la història se’ls ha embutxacat impunement.
Malgrat el que diguin les enquestes interessades, l’independentisme no només no ha desaparegut sinó que hi som més que mai. El drama és que els partits polítics independentistes no han fet la feina que se’ls havia demanat i per la que se’ls va votar. Va ser un error deixar els partits posar-s’hi al davant. Els partits són una bona eina quan ja siguem en un nou estat independent, però, per assolir la independència, són més aviat un entrebanc. La gent està emprenyada de veure l’absurda lluita per l’hegemonia autonòmica quan els partits, en el camí cap a l’1-O, se n’havien atipat de dir que la via autonòmica estava exhaurida i que solament quedava l’opció de la independència. La gent, els votants, exigeix respostes, i crec sincerament que la resposta la tenim en les entitats de la societat civil que han de recuperar el protagonisme i, aquest cop, no deixar-lo fins a aconseguir la independència.
Postdata: Si, per contra, seguim com fins ara i arribem a les eleccions municipals vinents amb l’actual inèrcia i sense res més, assistirem a un nou capítol encara més virulent de la guerra civil independentista, com ja explicaven en un altre editorial fa uns dies, de la qual el PSC en sortiria com a flamant guanyador enarborant la bandera de la moderació, de la “pax romana”.
Per cert, i per acabar, demano explicacions al PSC i a ERC: com és possible que no hagin exigit a la FECAC, organitzadora de la Feria d’Abril, que no accepti la caseta de l’extrema dreta de Vox? Si res no ho impedeix, aquests dos partits, suposadament d’esquerres, compartiran espai en el marc d’aquesta fira. “Blanquejar” Vox, qui ho havia de dir!
