Com diu la fantàstica cançó de Mali Vanili, “ni tongos ni milongues que jo votaré”, i nosaltres hi afegim, “ni tongos ni milongues que jo vull la República Catalana”.
Ara fa un any de la Declaració d’Independència i han començat a sortir els rapsodes de les excuses, cadascú explicant una part interessada d’aquells dies que deixi malament a l’altre. Un missatge que els grans mitjans de comunicació i els que escalfen les cadires de les tertúlies compren.
Llibres, entrevistes, articles i cartes. Pocs expliquen realment el que va passar, i diuen que no s’esperaven que el govern espanyol utilitzes i amenaces amb violència extrema. La pregunta que ens fem és: els nostres líders es pensaven que Espanya ens donaria el premi “Princesa d’Astúries”? Si no es va preveure un escenari com el que es va produir, això vol dir que no estaven preparats per dur a terme la revolució democràtica més important dels darrers temps a Europa i al món.
La veritable història del que va passar i del perquè no es va tirar endavant la República Catalana és molt més senzilla d’explicar, en aquells moments històrics i transcendentals els líders polítics no podien estar pensant en els seus partits polítics. Havien de treballar en clau de país, pensar en com guanyar el repte de la República. D’aquell desastre d’egos el resultat és conegut, l’aplicació del 155, els nostres líders polítics a la presó i a l’exili i un desconcert dels partits independentistes (PDECAT/JuntsxCat, ERC i la CUP).
Que no ens expliquin “milongues” volem la República Catalana. Ens ho vam guanyar, som una majoria democràtica suficient, ara ens toca preparar-nos per l’embat que tindrem més aviat que tard i reflexionar sobre si els actuals dirigents polítics si no ho veuen clar, que facin un pas a nous lideratges. Ells han fet molt, han fet allò impensable fa uns anys, però com diu el poeta, volem el pa sencer.
