L’IQT s’elabora per a totes les comunitats autònomes i compta amb una sèrie d’indicadors que valoren diversos aspectes de l’ocupació com ara l’accés al treball, el salari i la renda, l’estabilitat laboral, la salut laboral, la satisfacció laboral, la igualtat entre homes i dones, la protecció social, l’equilibri entre vida laboral i no laboral i la integració de col·lectius amb dificultats. Alguns dels indicadors que influeixen en el salari i la renda dels treballadors van a la baixa a Catalunya o es mantenen.
Per exemple, l’augment salarial pactat. L’any 2004 l’increment salarial pactat en negociació col·lectiva va suposar un augment dels salaris del 0% en termes reals, mentre que l’any 2005 els salaris van disminuir un 0,1%. Un altre indicador és el del percentatge d’assalariats per sota del 60% de la mitjana del salari, que si el 2004 eren un 10,7%, el 2005 passen a un 13,6%.
S’observa també un repunt de la taxa de temporalitat, que influeix en la mitjana dels salaris i la renda dels treballadors catalans. Es detecta un repunt d’aquesta taxa, que és el 2005 d’un 26,8%, mentre que l’any 2000 era del 26,5%. Aquest repunt també s’observa en les taxes de rotació anual i trimestral (23% i 8,3% respectivament), que també assoleixen nivells superiors als de l’any 2006.
Un altre punt negatiu a Catalunya és que s’observa un important augment de la jornada asocial (treballar en dissabtes, diumenges, de nit o en un sistema de torns) entre els dos últims anys disponibles, 2004 i 2005. Alhora, creixen els treballadors a temps parcial que no troben feina a temps complet, que passen d’un 22,9% el 2005 a un 24,9% el 2006.
En comparació a la resta de comunitats autònomes de l’Estat, Catalunya passa de la posició tercera a la quarta en relació amb l’IQT del 2006. Per indicadors detallats i segons Rangil, en estabilitat laboral Catalunya retrocedeix dues posicions fins a la vuitena; en satisfacció laboral Catalunya es troba en la catorzena posició, i en integració de col·lectius amb dificultats es troba en la desena posició respecte a la resta de comunitats autònomes. Tots aquests factors són els que Rangil afirma que comporten que alguns col·lectius s’estiguin situant en ‘una situació més preocupant quant al seu ingrés i a la seva capacitat de compra’. I això és el que porta a dir que Catalunya se situa a la cua de les comunitats autònomes en salari.
El misteri dels salaris
Jaume Collboni, el secretari d’Anàlisi i Recerca d’UGT, s’ha centrat a explicar un dels articles de l’Anuari sociolaboral d’UGT de Catalunya, firmat pel catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, que tracta el misteri dels salaris”; és a dir, com pot ser que malgrat que tothom digui que l’economia creix a ritmes “històrics”, la sensació dels treballadors no sigui la de tenir més poder adquisitiu, sinó menys.
Segons Collboni, això és així perquè, en realitat, el repartiment de la riquesa en aquests anys de bonança econòmica “no s’ha produït”, o el que és el mateix, “els salaris no creixen igual que l’economia”. Aquesta afirmació queda sustentada en el fet que la participació de les rendes del treball en el pastís de generació de riquesa del país en els darrers quinze anys ha passat del 69% l’any 1992 al 62% l’any 2007. És a dir, del pastís de les rendes generades al país, les rendes salarials han perdut un 7%.
Si se suposa que l’any 1992 un treballador a Catalunya cobrava 100 euros, en termes reals (salari nominal corregit amb la inflació), el 2005 estaria cobrant 98 euros. Mentre que a la Unió Europea en cobraria 121. Això demostra que hi ha un “problema objectiu” de repartiment de la riquesa.
La causa d’aquest fet és la globalització del mercat de treball, ja que les empreses catalanes competeixen en salaris amb les de la Xina o Sud-amèrica, ha dit Collboni. Si a això s’afegeix que l’economia catalana està creant ocupació de baix valor afegit, és a dir, llocs de treball “barats” com la construcció o els serveis de baixa qualificació, el resultat és “l’inici de ruptura entre dos segments de la classe treballadora”, i que s’està llastrant el repartiment global de la creació de riquesa. Aquests dos segments serien les persones que cobren poc, com ara els mileuristes, i els empleats que es troben en sectors més estables laboralment parlant.
Collboni ha dit que el fet que el treballador català estigui perdent poder adquisitiu ja des dels anys noranta demostra que el fet immigratori no és el causant dels baixos salaris, sinó que és ‘la conseqüència’ d’un model econòmic basat en sectors que necessiten mà d’obra barata per poder subsistir. I ha afegit que si no s’hagués produït l’arribada de nous treballadors, molts d’aquests sectors estarien estancats per manca de mà d’obra.
