Toni Mollà
Tàndem Edicions
València, 1992
142 pàgines
17 €
La revista de pensament i cultura L'Espill, publica en el seu número 45 (hivern de 2013-2014), la trasncripció de les converses que Toni Mollà va mantenir amb Joan Fuster just al final de la seva vida. La intenció inicial era mantenir amb Fuster set converses (una per mes) al llarg de l'any 1992, cada una d'elles centrada en un gran tema monogràfic. La mort de Joan Fuster el 21 de juny d'aquell any de 1992, va posar el punt i final, de manera abrupta, al projecte inicial.
Toni Mollà va voler recuperar, però, el que havia 'conversat' amb Fuster i donar-li forma de llibre, tot i que, evidentment, el volum quedava no només lluny del projecte inicial, sinó, evidentment, incomplert. Aquell llibre, que L'Espill recupera en forma complerta, va veure la llum a finals de 1992, i ha esdevingut, amb el pas dels anys, una mena de darrera aportació intel·lectual de Fuster, un compendi, certament només apuntat, del seu pensament i del seu raonament.
I és que, efectivament, a Converses incabades no hi trobarem tot el pensament de Fuster, ni tant sols cal esperar-hi un resum acurat d'aquest pensament. En tant que la forma triada és una conversa (Fuster era una gran conversador, amant de la tertúlia) en la que Mollà també hi participa, a voltes de manera punyent, és probablement, un text introductori que ens ha de permetre aprofundir, amb més coneixement (un coneixement explicat en paraules del propi pensador) en la seva obra polièdrica.
Pel llibre de Mollà hi circulen un munt de temes fusterians: la literatura (Montaigne, Bertrand Russell, Josep Pla, “a les antípodes del meu pensament ideològic i, per tant, sempre teníem tema de què discutir”, en una 'conversa' que va durar anys); la seva faceta com a el que avui en diríem activista cultural; la política en totes les seves dimensions (de la situació política al País Valencià i la el Principat, al mite de la Transició política, “un autoengany”); la llengua; les ideologies, amb una dura crítica al sistema comunista que amb els anys es veu encertada i plenament vigent, com vigent és el seu raonament “Els únics que són alguna cosa a Europa són els alemanys”; i també, evidentment la persona, potser ja un punt descreguda, amb poques ganes de continar escrivint i crítica amb part de la seva obra.
Joan Fuster va ser, probablement, el més proper a un intel·lectual a la manera dels grans intel·lectuals francesos (com el seu admirat Albert Camus, a qui va traduïr) que ha tingut el nostre país: un esperit crític i reflexiu, dinamitzador cultural (la mateixa revista L'Espill, sense anar més lluny va ser fundada per Fuster). Fa la sensació que la seva pèrdua no ha estat substituïda per cap altre pensador, tant propers ara a un o altre partit polític o a determinats mitjans de comunicació (que sí també tenen ideologia) que els financien.
En tot cas, l'obra de Joan Fuster és plenament vigent, i un bon tast d'apropament continuen essent aquestes Converses inacabades, de bona lectura en aquests temps d'incertesa social i política.
