Lluís Foix
Edicions Destino
Barcelona, 2016
276 pàgines
20,00 €
El món de la premsa viu en un permanent estat d'incertesa. La crisi en la què viu immersa la societat en general ha passat una dura factura al món periodístic. Mitjans que han baixat la persiana, d'altres que s'han reinventat, periodistes en un estat de precarietat alarmant… Tot i això, no són només les condicions econòmiques les que sacsegen el món de la premsa. Molts mitjans, alguns de gran prestigi fa temps, són purament pamflets ideològics que han expulsat els lectors del seu ecosistema per a substituir-lo pel capital en forma d'inversió publicitària, injecció econòmica o influència política. El gran damnificat n'és no la veritat, sinó l'objectivitat.
El prestigiós mensual Le Monde Diplomatique acaba de publicat un interessant monogràfic (Faire sauter le verrou médiatique, Maniere de voir, 146, abril-maig de 2016) en què reivindica “una informació de qualitat concebuda com un bé col·lectiu”. D'alguna manera aquesta premissa és també la que aborda al seu llibre Aquella porta giratòria el veterà Lluís Foix, llibre amb el qual va guanyar el Premi Josep Pla 2016.
És aquest, sobretot, un volum de memòries en què Lluís Foix recorda la seva trajectòria professional a La Vanguardia, que s'inicia com el que avui en diríem un becari, l'any 1969, i culmina amb la direcció d'un dels principals diaris del món. El llibre és farcit, sobretot, d'històries personals i anècdotes de tot tipus. Foix fa un recorregut per les diferents etapes del diari, per les diferents redaccions, per les corresponsalies (la joia de la corona)… Al fil de la seva experiència personal hi figuren com a actors protagonistes alguns dels grans noms del diari: de la família Godó als diferents directors i altres periodistes coneguts fins i tot pel gran públic com Jaime Arias, Carlos Nadal o Tomás Alcoverro, per a citar-ne alguns dels vinculats a la secció d'internacional del diari, a la que Foix va estar sempre íntimament lligat, com a periodista i corresponsal, i de la que ens ofereix les anècdotes més sucoses. Eren uns temps en què “es parlava molt, es fumava i es bevia” i els periodistes tenien una gran, immensa cultura.
La Vanguardia, diari de referència amb més d'un segle d'història, ha estat testimoni dels moments històrics més importants: les Guerres Mundials, la Guerra Civil, la dictadura, l'arribada de la democràcia espanyola, l'auge del pujolisme a Catalunya, les diferents crisis a l'Orient Mitjà… Com bé diu Foix, mai La Vanguardia “no ha intentat fer caure governs ni crear situacions noves des de les seves pàgines” tot i que s'ha adaptat amb habilitat a les diverses situacions que ha viscut. Per aquella porta giratòria de l'antiga seu del carrer Pelai 28 ha circulat en forma de notícia una part vital de la història recent de la humanitat, i de bona part d'aquest esdeveniments Lluís Foix n'ha estat espectador privilegiat (el periodista que “redacta els esborranys de la història”) i a través d'ell, com pertoca, els seus lectors.
Aquella porta giratòria és, certament, un llibre personal. No és, per descomptat, una història de La Vanguardia, ni Foix ens fa grans revelacions, ni tant sols de la seva etapa com a director. Però és un llibre divertit i amè i que tot ell reivindica un periodisme de qualitat, ben fet, vivencial, apassionat i passional. Un periodisme d'aquell que, massa vegades, els lectors trobem tant a faltar al món de la premsa actual.
