Francesc M. Rotgen (Coord.)
Edicions Documenta Balear
Palma de Mallorca, 2014
174 pàgines
16 €
Escrivia Joan Fuster en el pròleg a la seva traducció (conjunta amb Josep Palacios) de L’home revoltat publicada l’any 1966 que “el difunt Camus continua en vigor. Els seus neguits han perdut mordent i efervescència, però no pas virtualitat d’estímul”. Albert Camus havia mort en un accident de cotxe el 4 de gener de 1960, però la seva influència es va fer sentir de bell antuvi en alguns intel·lectuals de la cultura catalana com el mateix Fuster, influència que amb els anys s’estendria a moltes altres personalitats de la llengua i cultura catalanes, com Carme Riera, autora del pròleg d'aquest llibre, que es declara “camusiana militant”, i ho rebla dient que “Potser la poètica camusiana part també de la meva defensa de la necessitat que la literatura es basi en pressupostos morals, però sense intenció moralitzadora, com fa Camus en totes i cadascuna de les seves obres, que seguesc llegint amb gust”.
L'origen d'Albert Camus i les Balears té a veure amb el centenari, el 2013, del naixement d'Albert Camus i els actes d'homenatge que se li van dedicar a les Illes. Amb la coordinació de Francesc Rotger, s'apleguen en aquest volum fins a 8 treballs de sengles autors (Carlota Vicens, Joan Borràs, el mateix Rotger, Josefina Salord, Helena Tut, Hèléne Rufat, Carles Cabrera i Josep Maria Nadal) tots ells camusians declarats, i també experts en algun aspecte colateral de la menorquinitat de Camus. I és que el llibre no només ressegueix els orígens de l'escriptor, sinó que analitza l'impacte que van tenir en la seva obra aquests orígens (geogràfics i personals), la relació d'Albert Camus amb l'exili republicà a França i, fins al viatge que l'escriptor va fer a les Illes.
Són coneguts els orígens menorquins del premi Nobel a través de la seva mare Catherine Sintes, nascuda a Algèria, però descendent de menorquins emigrats per motius de subsistència econòmica, tot fugint de la fam. Es calcula que fins a un vint per cent dels menorquins van marxar de casa seva camí de la colònia francesa, un fet, doncs que com escriu Joan Borràs “fou un fet democgràfic determinant per al segle XIX illenc”. Albert Camus en va ser plenament conscient d'aquells origens familiars i de la modesta condició social a la qual pertanyia. De fet, a la novel·la pòstuma El primer home, el llibre que Albert Camus estava escrivint quan va morir en un accident de cotxe conta la història d'un nen fill de pare alsacià, mort al front a la Primera Guerra Mundial i d'una mare menorquina analfabeta i gairebé muda. És, evidentment, un llibre biogràfic i aquesta mare és la de Camus, Catherine Sintes.
Curiosament, quan als vint anys, l'any 1935, Camus visita les Illes no trepitja terra menorquina. Viatjarà a Mallorca i Eivissa acompanyat de la seva dona Simone Hié. El viatge va tenir alguna cosa de sentimental (de fet Camus, com recorda Carlota Vicens, el considerarà un “viatge mític” i n'escriurà que “cada imatge esdevé un símbol”), però sembla que, sobretot, tenia com a finalitat “desenganxar Simone de la seva drogadicció”. D'aquell viatge en deixarà constància escrita en diversos textos, entre ells els seus Carnets, a on enumera alguns dels llocs que va visitar, entre ells Valldemosa, que li va causar un fort impacte i que cita com un dels llocs “on he pensat que podria viure i morir”. Són aquestes darreres unes anotacions de l'estiu de 1955, vint anys després de la seva visita a la “petita ciutat”, senyal inequívoc del fort impacte que les Illes van causar en l'escriptor.
Camus traductor de Joan Maragall
Era Camus un ferm opositor a qualsevol tipus de totalitarisme, vingués de l'Alamenya nazi o del comunisme estalinista. Evidentment, Albert Camus va ser un ferm defensor de la causa republicana espanyola. No només va treballar durant la dita Guerra Civil en favor de la democràcia, sinó que, com a exemple, va abandonar les seves sol·laboracions amb la UNESCO quan aquesta institució va acceptar com a membre l'Espanya franquista. La presència d'Espanya, com ens recorda Hèléne Rufat és constant en els textos camusians i la seva cultura literària hispànica era també profunda. El contactes amb exiliats republicans a París el van portar conèixer Víctor Alba (de nom autèntic Pere Pagès) i junts van publicar la primera traducció al francès del Cant espiritual de Maragall. També coneixeria Pau Casals, que li escriuria que ell, Camus, “era un exemple de lleialtat que no podrem mai oblidar”.
La principal virtut d'aquest Albert Camus i les Balears, és evidentment, la àmplia, i documentada informació i la interpretació que ens dóna sobre la relació de Camus amb les Illes i, per extensió, amb la Mediterrània, aspectes no prou aprofundits a les extraordinàires biografies (canòmiques) de Camus a càrrec d'Olivier Todd i Herbert R. Lottman.Tanmateix, la mirada global i transversal que ens ofereix sobre l'obra de d'Albert Camus, ens conviden a retornar, de nou, a la lectura, sempre apassionant de la seva obra.
