Tothom coneix la història tradicional de les quatre barres, la que explica que el comte de Barcelona, quan estava ferit de mort, va posar-se els quatre dits a la ferida i de la seva sang va fer quatre línies verticals que van donar lloc a les conegudes quatre barres. Amb tot, hi ha més detalls de la llegenda que caldria conèixer.
Tal com informa l’Elefant trompeta, la història de les quatre barres va ser recollida per primera vegada al llibre de “Fets d’armes de Catalunya” de Bernat Boada, un llibre datat de 1420, gairebé cinc segles després de la mort de Guifré, i que posteriorment es va saber que era fet tres segles més tard però convenientment falsificat per semblar més antic. L’heroi de la història que va popularitzar, Guifré el Pilós, fou comte de Barcelona i Girona a finals del segle IX, però l’ús d’emblemes heràldics sobre l’escut no apareix a Europa fins a la primera meitat del segle XII. Tot i això cal destacar que el català és un dels escuts més antics, el quart datat aproximadament de 1150, i que va lluir Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona.
Així i més enllà de l’heroica llegenda, les quatre barres enlloc de representar la sang, podrien ser un símbol heràldic primitiu que derivaria de les armes usades pels comtes de Carcassona, dels quals descendia Guifré. També s’assegura que als volts del segle XIII, el nombre de barres que contenia la senyera no era gaire clar, tot i que en àmbits oficials era obligatori que en tingués quatre: una per Barcelona i els comtats feudataris, una altre per Aragó, una altre per Montpeller i els drets feudals dinàstics en el Carladès i l’última per Mallorca. A més a partir de 1241 el nombre de barres grogues o daurades passen de ser tres a cinc.
La història de Guifré, però, ha calat tan endins de l’imaginari català que el gran Mossèn Cinto Verdaguer ja dedicava un poema a la llegenda de les quatre barres:
Les Barres de Sang
Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.
Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?
-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.
-Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.
-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-
Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs;
la lletra n’és del gran Carles, el segell d’emperador.
<
que si vós em deu ajuda
cada braç valdrà per dos.>>
Quan les lletres son llegides,
–Cavallers anem-hi tots.—
Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.
Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.
Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.
Els francesos demanaven:
–Qui és aqueix batallador?
–El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.
Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’és Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
–No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.
–De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
–Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—
Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escut d’or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.
–Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—
Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes
los catalans en son cor.
