Fotos: @marcpuigperez .- La plaça de la Llana, a tocar de Via Laietana, al barri de Santa Caterina, és potser encara un dels racons més bonics i entranyables d’aquesta Barcelona global, avui colpida i desubicada per la crisi de la Covid-19. Galeria de fotos del reportatge “La Barcelona que no es resigna”
Aquesta coordenada de Google de la ciutat: https://goo.gl/maps/ZZqUTtfVQqB5Jk296 , més enllà de ser una imatge deliciosa i pintoresca d’una Barcelona que busca un lloc entre el que ha estat i el que vol ser, és també un còctel de bona part dels reptes i greuges que la capital del país ha d’afrontar: desigualtats, inseguretat, civisme, cohesió, crisi del model turístic, convivència, integració, salut, atenció als vulnerables, etc.
Aquesta plaça, que durant bona part de la baixa edat mitjana i part de l’edat moderna va ser coneguda també amb el sobrenom de la “plaça de les dones”, segurament per la gran quantitat de dones emprenedores que hi desenvolupaven activitats econòmiques –tot i el domini masculí que exercien els gremis–, és avui un concentrat de reptes i dificultats, i també d’aspiracions, lluites i somnis individuals i compartits.
En aquest indret, que un dia va ser un dels escenaris dels rebomboris del pa, per la gran quantitat de fleques i venedors de gra que hi havia a la plaça i als carrers de l’entorn, també trobem –enmig d’una ciutat que batega feixugament i que busca com projectar la seva empenta i rebel·lia– històries de vida, històries de gent, de barcelonines que ens interpel·len amb força i esperança sobre totes les dicotomies que viu el país entre el passat i el futur que vol, entre allò que som i el que volem ser, entre la salut i l’economia, entre la necessitat d’allò públic i l’empenta del privat, entre el patrimoni i la modernitat, entre Barcelona i ser dona, entre la resignació i la necessitat d’optimisme….
La Zoila, una farmacèutica de l’Havana que va aterrar en plena eufòria olímpica en una ciutat segura de si mateixa, és des de fa uns mesos la nova titular de l’antiga farmàcia Cases-Parés, qui sap si la més antiga de la ciutat, que no ha variat el seu emplaçament original.
Aquesta apotecaria del 1600, catalogada com a Establiment Emblemàtic de Gran Interès, amb una part modernista i una de medieval, és una d’aquelles joies patrimonials que tenim en aquesta ciutat. Un petit tresor del qual massa sovint no gaudim perquè ni en coneixem l’existència.
Entrevistar la seva nova titular en temps de pandèmia és tot un desafiament a l’atmosfera d’abatiment i resignació que s’ha apoderat del centre de la ciutat, on la buidor que hi regna contrasta amb aquest establiment ple de vida, d’història, glamur i optimisme de què l’ha dotat la nova propietària.
Amb un somriure sempre a punt, l’empenta d’aquesta caribenya –que fa els honors a la llengua de Pompeu Fabra amb una dicció impecable, només alterada per algun “mi vida” que amoroseix l’entrevista– és potser un empelt de la tenacitat i la passió per la feina ben feta dels catalans amb un sentit més lluminós i optimista de la vida que potser dona el fet d’haver nascut a la Perla de les Antilles.
Tu vas venir per primer cop a Barcelona just abans dels Jocs Olímplics. Què ha canviat d’aquella ciutat que ens deies que et va fascinar ara fa tants anys?
Vaig venir a Barcelona just abans dels Jocs Olímpics i em va semblar una ciutat fantàstica. El que més em va impressionar d’aquesta en aquell moment –jo, que venia d’una Cuba en crisi permanent– va ser la llum, la netedat i l’abundància. Passejar per la Boqueria em fascinava.
Ja sabia una mica com éreu els catalans perquè jo m’havia casat amb un català. Però va ser aquí que em vaig adonar de la gran petjada que van deixar aquest poble a la història i en la societat cubanes.
Aquella Barcelona que vaig veure per primer cop encara hi és. Potser és més diversa i multicultural. I potser un pel més bruta també.
Això de farmacèutica et ve de família o de vocació?
Realment, de farmacèutics, a casa meva, no n’hi ha. Però de metges, molts. I tots amb molta vocació. Si em poso a comptar-los amb els dits de la mà, crec que me’n faltarien. N’hi ha tants, que crec que cobrim totes les especialitats (riu).
Per què el lema de la farmàcia és “Passió per la salut”?
És el que ha de tenir una farmàcia i el que ha de representar un farmacèutic si realment es vol donar un bon servei a la gent i ajudar-los a resoldre els problemes, els dubtes i les dolències.
El que em fa més feliç de la feina que faig és quan un client torna a la farmàcia per dir-me que el que li vaig recomanar li ha anat bé i que ha resolt el seu problema.
La farmàcia, el barri, i jo també, som singulars
Per què vas escollir aquest barri i aquesta farmàcia per emprendre el teu projecte? Una farmàcia que no estigui catalogada no seria més fàcil de portar?
Jo prèviament havia treballat en farmàcies convencionals i també n’havia mirat vàries en altres llocs. Però em vaig fixar en aquesta perquè té encant, té història. Potser hi vaig veure una mica les farmàcies del meu país, on el temps es va aturar fa 50 any. I veure un establiment amb tanta història m’hi va transportar. Vaig pensar que la farmàcia era singular i el barri era singular; i com que jo també ho soc (riu), això volia dir que aquesta era la farmàcia que m’havia de quedar.
Què aporteu les farmàcies en aquesta crisi sanitària? Hi ha qui diu que al món farmacèutic només li interessa fer calers.
Hem de poder aportar tranquil·litat i confiança. I donar, més que mai, el millor consell farmacèutic que puguem. La gent està angoixada i desorientada, com és lògic. I jo estic contenta perquè nosaltres –la Cristina, la meva companya, i jo– intentem cada dia donar-ho tot per transmetre confiança en aquests moments tant complicats i incerts.
Aquest és un barri complex, diuen. Què creus que pot aportar la Farmàcia Agramonte al barri? Parleu de restaurar-la.
Doncs m’agradaria contribuir al barri fent un treball d’informació i orientació sobre qüestions de salut. Ajudar, en la mesura que puguem, a fer un consum dels medicaments responsable i a tenir unes pràctiques de salut que millorin la qualitat de vida de les persones.
Tot i que hi ha gent de tota mena i condició, el barri s’ha degradat una mica els darrers anys. I crec que en temes de salut les farmàcies podem fer una tasca important. Sobretot en els moments que vivim.
“Aquest virus ha vingut per quedar-se.”
Com creus que acabarà tot això de la Covid-19? Com veus el futur de la ciutat, del país, de l’economia i de la gent?
La Covid-19 ha vingut per quedar-se. Hem d’aprendre a viure i conviure amb el virus. Sobretot fins que no tinguem un tractament eficaç i que arribi a tothom.
Hem de conscienciar-nos de les mesures de seguretat que cal adoptar. I cal que ens respectem; si no ho fem, tot plegat se’ns farà molt més dur encara.
Cada dia la gent és més conscient de la situació. Jo crec que ja ha passat el més greu. Ara el virus sembla que no és tant agressiu com al començament. Jo estic esperançada. Soc optimista. Ens en sortirem.
Pel que fa al futur de la meva feina l’afronto amb il.lusió.Jo tinc una posició privilegiada. Tinc una professió que et permet ajudar els altres, i una farmàcia del 1600 que voldria que fos un orgull per al barri i per a la ciutat. I uns coneixements, que per modestos que puguin ser, els vull compartir amb la gent del barri. El meu pare sempre deia que la vida sense compartir és com una vida no viscuda.
Pel que fa al país i a la ciutat. Segur que cal que canviïn moltes coses. Jo, que vinc d’una dictadura comunista, una dictadura de l’escassetat, i que ara visc en aquesta dictadura de l’abundància mal repartida, crec que puc tenir una mica de perspectiva per ponderar les coses.
Des de la petita talaia que representa una farmàcia com aquesta, en el lloc on està situada, veus la realitat de molt a prop. I crec que ciutadans i governants, sovint no fem prou, ni prou bé les coses. Hi ha molta gent que ho està passant malament i hi ha problemes complicats; però n’hi ha d’altres que serien senzills de resoldre.
Jo assumeixo que em toca fer de psicòloga, confessora, consellera i d’oficina d’atenció ciutadana. Aquí i ara, fer de farmacèutica ja és també una mica això. Si l’administració condiciona una mica la ciutat i fa que no ens atraquin cada dos per tres,seria fantàstic.
Barcelona és una ciutat increïble, i els catalans, un poble que ha demostrat que sempre té recursos per sortir-se’n en moments difícils.
“Ser positiu i optimista és el millor fàrmac que s’ha inventat mai”
Si acabo sent la presidenta de la Generalitat, prepareu-vos! No només tindreu una dona negra voltant pel Pati dels Tarongers, sinó que us prometo que faré que moltes coses canviïn (riu).
Parlant seriosament: hem de posar una mica de sentit positiu a les coses. És sempre el primer pas perquè millorin. Ser positiu i optimista és el millor fàrmac que s’ha inventat mai.
