El tsunami diuen que ja ha passat. Jo no m’acabo de creure que ja s’hagi acabat tot, encara que fem veure que com si sí. Els nostres indicadors epidèmics estan alts: Una incidència acumulada 14 dies després de 668 per 100.000; la famosa Rt està en 1,03, és a dir, en expansió, encara que, certament, sense arribar als valors més lats d’altes moments; més de 1000 ingressats amb 156 a l’UCI; 14 morts i un risc de rebrot de 660. Mirat així, no sembla que s’hagi acabat, encara que ens ho vulguin fer creure. La darrera vegada que vàrem tenir indicadors similars, ningú s’atrevia a dir que això s’estava acabant. No cal ser massa paranoic per pensar que la probabilitat d’una setena onada no és una bestiesa. Segurament més lleu, tant de bo, però amb més afectats.
Així i tot, suposem que si, que el tsunami ja ha passat. Si més no, fem-ho veure. Amb una guerra a tocar de casa, com qui diu, ja en tenim prou per a suportar al mateix temps una pandèmia. Certament, tampoc es pot enfonsar la moral de la gent, per no dir l’economia, que amb el que està passant a Ucraïna ja va ben servida. Fem veure que ja no hi és o gairebé.
Com dèiem, passat el tsunami queda el rebuf, tot allò que ha quedat malmès i que, això si que no desapareixerà. Deixem de banda, el que es pugui, l’economia. Ja no queda clar quin és el límit entre la cosa atribuïble a la Covid i la guerra. El cert és que sembla que ens estem situant en una posició d’allò que en diuen “estagflació”: Una economia en decreixement amb una alta inflació i un alt nivell d’atur. Si es prenen mesures contra qualsevol d’aquests components, correm el risc d’empitjorar els altres. Un repte pels economistes, com la Covid ho ha sigut pels salubristes. Vivim temps de reptes i de risc de prendre mal.
Es calcula que, a Catalunya, hem tingut fins ara, diagnosticats correctament, uns dos milions i mig de persones, de les quals unes 27.000 han mort. Dels supervivents es calcula que entre un 10 i un 20 % continuen presentant símptomes diversos, la Covid persistent, amb quadres clínics, aïllats o combinats, de problemes respiratoris i cardíacs més o menys greus; afectacions psíquiques; alteracions sensorials com la pèrdua de l’olfacte o el sabor, que no és un símptoma menor per a la vida corrent de qualsevol persona; disminució de la capacitat de concentració; alteracions neurològiques… Una molt alta càrrega de malaltia que cal afegir a tota la càrrega que una societat més aviat envellida com la nostra, ja té habitualment: hipertensos, diabètics, demències; patologies isquèmiques cerebrals i coronàries…
El panorama econòmic i sanitari que ve fa una certa por. Tenim uns serveis sanitaris, especialment la salut pública i l’atenció primària sota mínims, cansats i desanimats. Els nostres herois de la primera onada, aquelles a les que sortíem als balcons a aplaudir cada vespre a les 8, ara, amb una societat també cansada, que està patint minves assistencials, esperes percebudes com a excessives i despersonalitzacions telemàtiques i telefòniques a conseqüència de les febleses d’un sistema sanitari apunt d’explotar, castigat per les insuficiències i dèficits pressupostaris i enormement castigat per la pandèmia, aquests fa dos anys herois, ara estan rebent, ja no l’homenatge de la gent, sinó més queixes i agressions, fins i tot físiques, que mai. Es calcula una pujada d’un 40% en les agressions a metges i, especialment, a les metgesses, un 62% de les agressions, i als professionals de primera línia, els de l’atenció primària.
A més, ens enfrontem a una jubilació massiva dels professionals del baby boom. En pocs anys una bona part dels nostres metges i infermers plegaran. I no hi ha suficients recanvis, això ho sabem des de fa temps. I els que queden, amb les condicions salarials i laborals que els hi estem donant, o marxen a altres països més agraïts, estan desanimats o, senzillament, pleguen.
Cal fer un esforç per millorar les condicions laborals dels nostres professionals sanitaris. Cal assolir que, novament, valgui la pena ser sanitari. Amb vocació i esperit de servei sols es paguen hipoteques.
Tenim un panorama econòmic descoratjador, ja ho hem dit. Però és el moment de prioritzar de veritat, amb tots els problemes i peatges polítics que calgui pagar. Ens cal més finançament, sí. És una situació injusta, també. Tanmateix, mentrestant, cal fer alguna cosa palpable. No calen més estudis ni més programes. Cal treure fons d’on sigui.
Per cert, aquesta no serà la darrera pandèmia. En vindran més i no tardaran massa. Els efectes sobre la salut del canvi climàtic ja són evidents i aniran en augment. Globalització i crisi climàtica volen dir més esforços pel sistema sanitari. No tan sols, però també. I ens calen uns professionals sanitaris suficients, preparats i animats. No podem abaixar la guàrdia. Cal prestar atenció a tota aquesta gent. I si no, després no ens queixem.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre (MARC). Universitat Rovira i Virgili.
