En moments d’una forta crisi com l’actual, els lideratges polítics es sacsegen: n’hi ha que queden enterrats, altres en surten reforçats i també en neixen de nous. La cancellera alemanya, Angela Merkel, és un exemple de líder polític que creix en moments complicats: ho hem constatat amb les seves reaccions davant d’unes fortes inundacions, ja fa uns anys, o davant l’allau immigratòria venint de Síria, i això la va portar a guanyar unes eleccions que les enquestes li donaven com a perdedora. I un cop més, davant la crisi de la Covid_19, la cancellera torna a mostrar presència i capacitat de lideratge.
A l’estat espanyol està clar que, davant la crisi, el “gobierno” més progressista de la història ha decebut perquè ha actuat com la dreta espanyola de sempre: centralitzant les decisions i carregant-se el famós model autonòmic de la transició.
A Catalunya, malgrat tenir un govern dividit per les diferents estratègies de JuntsxCat i ERC, s’ha intentat ser clar i pedagògic en les respostes, tot i la retirada competencial provocada per l’aplicació d’un innovador 155 en temps de la Covid_19.
La diferència comunicativa entre els dos executius ha estat notable, no solament en l’impacte visual, la “mise en scène” amb eslògans i militars per un cantó i amb connexions telemàtiques des de les conselleries per l’altre, sinó, i sobretot, en la serietat dels continguts. Al govern català ningú no ha parlat de perruqueries ni d’anar a feu una paella o el vermut i per la part catalana s’ha percebut una sensació de professionalitat i de serietat en la comunicació.
Allà on la crisi ha provocat més danys humans i socials ha estat a les residències de la gent gran, no només a Catalunya sinó a tot l’estat, a Europa i a tot el món. S’ha demostrat que el funcionament de les residències no estava preparat per aquesta crisi i l’executiu català va prendre una decisió compromesa, però que ara es veu evident: passar la gestió de les residències a la Conselleria de Salut, o sigui, entendre les residències des d’un punt de vista sanitari i no assistencial.
I carregada amb més feina que mai, i segurament evidenciant les mancances d’altres líders polítics, la Consellera de Salut, Alba Vergés, ha sorgit amb un discurs contundent i humà i amb un lideratge en femení i republicà, que ha sorprès gratament, contestant incansablement preguntes en constants rodes de premsa, en un desgast considerable, però superat amb nota alta.
D’aquí no gaire, més aviat que tard, tindrem eleccions a Catalunya i, si la llei espanyola obliga substituir Oriol Junqueras, a ERC li cal anar pensant en altres noms per liderar la candidatura. Li correspondria a Marta Rovira, però, aquest cop, per la seva situació d’exili a Suïssa, pot ser difícil que ho sigui. Hi ha dues altres personalitats que es destaquen possiblement pels llocs que ocupen: Pere Aragonès i Roger Torrent.
Ara bé, la forta irrupció de la figura d’Alba Vergés, sobretot a ulls d’una ciutadania que demana lideratges forts a la vegada que humans, fa que calgui tenir-la en compte en un futur immediat.
Els que han de decidir a ERC, siguin els dirigents o els militants, que tinguin present el nom d’Alba Vergés com a candidata a la presidència de la Generalitat, “com no pot ser d’una altra manera”, que és la frase que ella més repeteix. S’ho està guanyant dia a dia i crec que la ciutadania ho agrairia.
