Quan Ada Colau va guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona dins l’espai independentista hi havia una certa cohibició, la sensació que tot el que tocava, i deia l’alcaldessa, era inqüestionable va predominar fins que es va arribar a la meitat de la legislatura.
L’equivocació del PDeCAT, admesa en més d’una ocasió, fou creure que el rival a batre no seria Barcelona en Comú, sinó la candidatura de Carina Mejías (Cs). L’error fou garrafal, sobretot si ho contextualitzem amb el moment electoral que vivia el país. Només quatre mesos més tard l’independentisme es presentava a les eleccions del 27 de setembre amb la fórmula de Junts pel Sí i encetava el procés cap a la Declaració d’Independència. També és cert, i això no ho podem obviar, que l’alcalde Trias fou víctima d’una deriva d’intoxicació per part dels mitjans unionistes, aprofitada per Colau, que va desgastar encara més les seves opcions.
ERC, tot i les enquestes a favor, es va veure avançat per l’esquerra. El resultat, però, va permetre que el seu candidat, Alfred Bosch, fes front sense complexos a una legislatura on la duresa amb la qual va confrontar els projectes dels comuns li ha donat el suport de les bases i l’enemistat de la direcció, per això no repeteix candidatura.
Colau va guanyar perquè va plantejar solucions a tot. El resultat a tanta expectació, però, ha estat un ajuntament que no només no ha estat a l’altura de l’emergència nacional, sinó que també, segons l’últim baròmetre de Barcelona, quasi el 60% dels barcelonins considera que la ciutat ha empitjorat i un 42% titlla de “molt dolenta” la gestió del consistori. Unes dades que projecten unes eleccions municipals molt obertes on, de nou, la victòria pot anar de pocs vots i no tot ha de girar al voltant del debat nacional.
És imprescindible plantejar un projecte de ciutat, perquè les preocupacions dels ciutadans són, en primera instància, la inseguretat i, en segon lloc, l’accés a l’habitatge. Clar que és important que la capital del país estigui al costat de la voluntat popular del Parlament, però en la llista de prioritats de la gent jove de la meva generació hi ha la de poder seguir vivint a la seva ciutat i no ser expulsat -per dir-ne una-.
Les candidatures republicanes han de tenir molt present qui és el rival a batre i, sobretot, han de plantejar un projecte municipal que pugui respondre a les necessitats que avui tenen, i demà poden tenir, els seus ciutadans i ciutadanes.
Les eleccions poden anar de pocs vots, mobilitzar el votant independentista que avui resta desil·lusionat i donar resposta als problemes de la ciutat són dos ingredients que poden donar l’alcaldia. Però per això, cal tenir un projecte per a Barcelona a curt, mitjà i llarg termini.
