L’edició número… -ja m’he descomptat- de l’espectacle de Ciutadans per centrar el debat al voltant del llaç groc s’ha resolt, de moment, amb la decisió del president de la Generalitat, Quim Torra, de mantenir la pancarta de suport als presos i exiliats al Palau però donant llibertat a les conselleries perquè deixin o retirin la simbologia dels seus departaments.
La manera amb la qual s’ha volgut resoldre la baralla de bar que planteja el nacionalisme espanyol, en aquest cas liderat per Rivera i Casado, exposa de nou la descoordinació o la manca de determinació de l’executiu català amb assumptes que hauria de ser clar.
Els llaços grocs, les pancartes i les estelades en les institucions públiques es deixen o es treuen, quedar-se a mig camí és dir obertament que manques de la suficient força per a fer front a una qüestió tan intranscendent -políticament parlant- com aquesta.
La responsabilitat resta en mans de la Junta Electoral i els Mossos, qui poden acabar personant-se a la Generalitat per plegar la pancarta. Una altra imatge que farà fortuna per confrontar el cos policial amb el moviment independentista i, a més, minvarà encara més l’autoritat que té, o pot tenir, la presidència.
No té cap sentit allargar una qüestió que es resol en bloc. Amb un posicionament clar. Si el Govern no vol retirar els llaços, i ho fa perquè defensa el dret a la llibertat d’expressió dels treballadors que ocupen els departaments, no pot anunciar d’aquesta manera tan ingènua que cada conselleria pot fer el que vulgui. Perquè sembla un campi qui pugui. No és un fet anecdòtic que el dia on l’executiu dona aquesta ordre coincideixi amb l’últim consell executiu d’Artadi i Borràs. Un campi qui pugui.
