Una de les notícies que més fàstic m’ha produït aquests darrers dies és la deplorable i llastimosa actitud masclista de l’equip de veterans del Terrassa contra les jugadores del Terrassa B de la Segona Divisió femenina. Això sí, cap notícia m’ha semblat més gratificant que l’anunci del club de retirar-los de la competició.
Crec que no exagero si dic que la gran majoria dels qui hem participat en algun moment del món de l’esport hem estat testimonis d’escenes d’insults i amenaces gratuïtes -no ometo tampoc els pares que es creuen que el seu fill és Messi-. Un tarannà que intenta carregar-se els valors fonamentals del companyerisme, l’esforç i l’amistat.
Recordo quan, als sis anys, amb la gent del curs de l’escola CEIP Les Corts vàrem començar a competir en la lliga de futbol sala del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona. La situació era molt divertida perquè era una escola pública batallant contra, fins i tot, els clubs esportius. A mesura que la situació era més exigent, més ens divertíem. A mesura que avançàvem en la competició, més forts se sentien els crits dels pares dels equips rivals fotent-se de nosaltres. Ens era igual.
Un cop superada la primària l’equip es va dissoldre, l’escola no cursava l’ESO. Això va donar pas a competir en el futbol base. Més enllà del lamentable caràcter que tenia el club de futbol on vaig jugar -marcadament fosc, amb una directiva autoritària, sobrada d’ego i mancada d’empatia-, allò que ens unia a tots els jugadors eren aquells vespres d’entrenaments plens de riure i uns caps de setmana on el partit era l’excusa per veure’ns.
Mai, en cap altra etapa de competició, he presenciat tantes escenes d’insults, amenaces i agressions. Mai. Jugadors que confonien el rival amb l’enemic, aficionats que tiraven coses al camp per ferir els jugadors o l’àrbitre. Partits on havies de marxar corrents del camp com si fossis una mena de delinqüent. Una situació d’indefensió que es resolia trucant als Mossos d’Esquadra i la presència de dos agents.
La situació era dramàtica, impossible de tapar amb més gespa artificial sobre la sorra dels camps on hi havia més agressions. La Federació Catalana de Futbol per fi va reaccionar, la temporada 2012-2013 encetava la campanya ‘Joc Net’. La 2013-2014 llença la de ‘Respecteu la nostra il·lusió’. La 2015-2016 prosseguia amb la ‘Prou violència al futbol’ i ‘Zero insults a la grada’. La 2016-2017 focalitza la tasca en ajudar els i les entrenadors dels i les jugadors de 6 a 12 anys. Un any després, la 2017-2018 era el torn del ‘Zero insults a les xarxes!’, el mateix on engega el projecte ‘#Orgullosa’ per potenciar el futbol femení -la FCF és la que té més llicències de futbol femení de tot l’Estat-.
Els resultats d’aquests projectes són: Disminució d’un 25% de les agressions a àrbitres, un 65% d’incidents greus del públic i reducció d’un 23% de les targetes grogues i un 11% de vermelles. Unes dades que mereixen un reconeixement a la tasca que ha fet la federació però que són insuficients si els clubs no acompanyen el projecte.
La decisió del Terrassa FC d’expulsar el seu equip veterà de la competició és una molt bona notícia després de set anys de pedagogia per erradicar la intolerància al món del futbol i, de retruc, de tots els esports. La determinació amb la qual ha actuat contra una actitud infame hauria de ser replicada per totes aquelles organitzacions esportives que es trobin amb una situació similar. Perquè, si no és així, els miserables i els intolerants seguiran bramant. El temps de la impunitat s’ha acabat.
