El titular va ser impactant, no ens farem ara els mestretites ni ens presentarem com uns saberuts amb la cantarella del “no és cap sorpresa”. La notícia que el president legítim, Carles Puigdemont, presentava al Tribunal Constitucional un recurs d’empara per la decisió de la mesa del Parlament per retirar-li la delegació de vot el 9 d’octubre del 2018 és xocant. Tot i que és un pas imprescindible per després recórrer a la justícia europea.
Les primeres reaccions asseveraven -amb la raó de qui desconeix els fets- que això era un exemple claríssim que la unitat que tant demana l’espai postconvergent és, bàsicament, un interès partidista -tampoc ho desmentirem-. D’altres carregaven en la direcció inversa, contra Torrent.
És evident que, si aquesta decisió s’hagués fet amb el desconeixement del president del Parlament, Roger Torrent, l’acusació de deslleialtat seria encertada i, a més d’impròpia de qui lidera la resistència independentista des de l’exili. Tanmateix, no ha estat així.
Torrent sabia, des de dimarts passat, en concret des de just abans de començar la junta de portaveus, que el president Puigdemont presentaria un recurs al TC contra la mesa. La reacció de la segona institució del país, evidentment, no fou d’alegria però servia per posar-lo en coneixement i intentar frenar, d’alguna manera, una nova crisi de confiança i així deixar el debat a una raó purament tècnica.
La pregunta que em faig és: Si això ja estava parlat, i, per tant, les dues parts eren coneixedores del moviment de Puigdemont, per què no hi ha hagut una coordinació dels equips de comunicació per exposar aquest raonament tècnic? Per quin motiu no es va fer un comunicat conjunt per explicar què ha passat, les raons de presentar el recurs i la no confrontació entre de les dues formacions? Per una raó molt senzilla, perquè a les dues parts els hi anava bé una mica de soroll.
