Si el capítol protagonitzat per les declaracions de l’expresidente del Gobierno, Mariano Rajoy, i l’exvicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, ens va regalar un drama, ahir la sala del Suprem va deixar molt clar durant la compareixença de l’exministre de l’Interior que cal evitar la difusió de les imatges de la brutalitat policial de l’1 d’octubre.
La vicepresidenta només “havia llegit” sobre l’Operació Copérnico. Rajoy, una hora més tard, la desmentia dient que qui li donava tota la informació de la jornada del referèndum era Santamaría. Juan Ignacio Zoido, el ministre, pobre, no tenia ni punyetera idea de res. “Qui donava les ordres?”, pregunta l’advocat de Forn, “les donava l’operatiu”.
Com diria aquell, “Zoido en el Gobierno es una cuchara, ni pincha ni corta”. Estem parlant d’una operació que li va costar 87 milions d’euros a l’Estat i aquí, els tres grans responsables, només varen ser com una mena d’espantaocells.
El més greu de la sessió d’ahir, però, no és aquest exercici d’ignorància i amnèsia transitòria, sinó les maneres amb les quals el president de la sala, Manuel Marchena, va frenar que l’advocat Benet Salellas fes veure en primera persona a l’exministre els vídeos de com els cossos policials del Ministerio del Interior agredien, clavaven puntades de peu, colpejaven i disparen pilotes de goma que, per cert, estaven prohibides a Catalunya des de l’any 2013.
Aquest judici és un partit d’anada i de tornada, i anar a Europa amb el gol de veure com la violència va existir però va ser de la part que s’ha inventat aquest judici és una línia vermella que no es poden permetre traspassar. Poden amagar la brutalitat policial de l’1 d’octubre en una petita sala penal de Madrid. Un intent entranyable, però insuficient en un món global que ha vist la cara més amarga, totalitària i repressiva d’una suposada democràcia del segle XXI.
