Admeto, sense cap mena d’embuts, que trobo incomprensible la batussa pública que hi ha entre el vicepresident legítim i el president legítim, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. És d’una irresponsabilitat que quasi els inhabilita per poder precisar quin full de ruta unitari ha de seguir l’independentisme per assolir, ara sí, la República catalana.
El debat sobre l’exili i la presó, sobre qui va escollir que, el trobo tòxic, innecessari, irresponsable i, fins i tot, infantil. Hi ha una dada objectiva que, de fet, anul·la qualsevol polèmica. Esquerra té el president del seu partit a la presó, i a la seva secretària general a l’exili. Junts per Catalunya té el seu número u a l’exili i el número dos a la presó.
No li trobo cap lògica a la necessitat que té Junqueras de reiterar, quan té l’ocasió, del valor ètic de quedar-se i no marxar a l’exili. Tampoc la sang calenta amb la qual Puigdemont va replicar que tindrà “paciència” fins que arribi la sentència. El pecat de les dues parts és el mateix, fer gala de la testosterona que ens ha conduit a la derrota. Si, aquella que va provocar l’episodi del 26 d’octubre.
La presó i l’exili ha invisibilitzat les dones, i amb elles un tarannà que defuig de qualsevol elogi a les seves decisions. De les poques declaracions que n’hem pogut sentir hi ha del “no ens oblideu de Dolors Bassa” al “invertim energies a marcar posicions polítiques, però hauríem de traçar una acció unitària” de Marta Rovira. Paraules, les poques que guanyen espai entre els grans titulars, que denoten un humanisme que és imprescindible perquè, de nou, l’independentisme s’uneixi per teixir una estratègia conjunta.
Sobra testosterona, sobren dards, sobren pedres sobre la mateixa teulada. Falta comprensió, diàleg, enteniment i missatges sense rancor. No és tan difícil, només cal donar espai a les republicanes que demanen pas. A les veus que tant costa escoltar.
