Tot i que el millor que poden fer els partits independentistes és no presentar una esmena a la totalitat i enfangar-se amb la negociació de seccions i articles dels comptes i guanyar temps per veure com es pot concretar una proposta política -tot esperant que acabi, o estigui a punt d’acabar, el judici-, com ja apuntàvem el 8 de gener, em genera certa curiositat saber amb quin argument les forces independentistes acabarien justificant l’aprovació dels comptes de Pedro Sánchez. Sento una profunda expectació per veure de quina manera ERC i el PDeCAT podrien explicar la raó per la qual els partits republicans aproven els pressupostos del col·laborador necessari de la repressió del 155 a Catalunya.
Tampoc ho tindrien complicat, gaudeixen d’una maquinària força potent. Mitjans, tertulians i influencers que coincidiran per art de màgia a l’hora de valorar el gran benefici que suposa tenir uns pressupostos que augmenten la inversió en infraestructures –Oh!-, que faciliten l’execució de les inversions previstes per l’Estatut –Ostres!– i, el millor, frena l’extrema dreta –Bravo!-.
Si això passa, el Govern ha de caure perquè la legislatura està morta. Algú amb un mínim de decència podrà explicar en públic que la gesta del 21 de desembre del 2017, quan més de dos milions de catalans van votar un full de ruta per restituir el Govern legítim i desplegar la República, és només paper mullat?
Els tres grans arguments no són més que la pastanaga perquè l’ase avanci. Històricament el 20% de les inversions promeses a Catalunya no s’executen. Aquest traspàs de fons previstos per l’Estatut són deutes pendents. El creixement de l’extrema dreta és -sobretot- responsabilitat del PSOE que es va apuntar a l’odi contra l’independentisme per guanyar vots. El sopar de duro millor per un altre dia.
Celebro que el president Torra digui públicament que amb el ‘Sí’ als comptes de Pedro Sánchez hi haurà una crisi al Govern. I encara més, té via lliure per matar la legislatura i convocar eleccions.
La manca de credibilitat que tindria aquest govern, marcat per la renúncia constant des de la seva presa de possessió, seria quasi total. Només un gest d’honestedat política per admetre que això no porta enlloc salvaria la situació. Seria moment perquè cadascú es presenti a les urnes amb el programa electoral que de debò vol aplicar, i no pas amb una carta als reis per il·lusionar un públic al qual acabaràs enganyant.
No tindria cap sentit que, amb una sentència condemnatòria sobre la taula, es plantegi un escenari de ruptura amb un executiu -i també un Parlament- dividit. Això ja ho vàrem viure l’any 2017, les ganivetades del 26 d’octubre encara no han cicatritzat. Francament, sostenir un Govern i una legislatura que en l’hora més greu fa de la unitat només un eslògan, millor plegar i donar pas a les urnes.
