Vint-i-quatre hores després de l’inici del Congrés Constituent de La Crida Nacional el secretari general de la formació, Toni Morral, i la consellera de Presidència i membre del mateix partit, Elsa Artadi, insistien a El Suplement de Catalunya Ràdio i al Via Lliure de RAC1 amb la necessitat que l’independentisme vagi unit en una mateixa candidatura per a les eleccions municipals: “Una llista unitària amb Forn i Maragall és evident que guanyaria. La resta és prendre riscos. Si Valls o Colau guanyen, serà culpa de l’independentisme”.
Un dels problemes d’aquest clam per la unitat és, sovint, la manca de concreció. M’explico. Tindria algun sentit que ara el partit postconvergent que convingui i ERC conflueixin en una mateixa candidatura sense compartir el mateix pla d’aliances? Què en pot sortir de constituir un projecte que rema en diferents direccions? La resposta és Junts pel Sí.
Junts pel Sí tenia una virtut, i és l’exigència dels partits que hi formaven part de coincidir públicament amb tot. Quan la formació es posicionava, el missatge era que l’espai majoritari de l’independentisme tancava files. El vici, però, era encara pitjor. Aquesta exhibició de coordinació era una farsa.
L’independentisme no pot tornar a ser víctima d’un nou projecte unitari que, en realitat, rema en diferents direccions. Sobre el paper, els fulls de ruta de La Crida/PDeCAT/JxCat i Esquerra són pràcticament els mateixos, hi ha molts punts en comú: diàleg, negociació, referèndum pactat i la unilateralitat com a recurs últim si hi ha un bloqueig. Què és, aleshores, allò que els separa?
El que fa estèril el debat actual sobre la unitat és que en cap moment s’intenta anar a la qüestió de fons, que és amb quines aliances es vol assolir l’objectiu. I per què ara es plantegen aquestes alternatives.
L’exemple més il·lustratiu d’aquest clima és, precisament, l’oferta que fa La Crida a Ernest Maragall i que, aquest, respon asseverant que no és “feina seva” solucionar “el problema d’unitat del centre-dreta català”. Els marcs mentals són totalment oposats, mentre uns només contemplen la coalició, altres aposten per abraçar l’espai dels comuns i els socialistes i, així, eixamplar la base.
Tot i que hi ha uns fulls de ruta molt similars, allò que determina que no hi hagi unitat electoral és la desconfiança i, per tant, un altre criteri d’aliances. És impossible anar a la una si l’ombra de la sospita plana sobre cada trobada, cada reunió, cada conversa.
Els judicis, i les sentències, seran -malauradament- una oportunitat perquè les dues parts obrin els ulls i s’adonin que junts són forts, separats molt dèbils.
