Mira que n’han dit de l’alçada d’un campanar amb Catalunya, mira que han repetit que el referèndum de l’1 d’octubre fou un cop d’Estat. Però quan en tenen un just davant no només no el veuen, sinó que l’aplaudeixen amb les orelles.
Pedro Sánchez, envalentint per l’actitud colonialista que caracteritza les elits polítiques de l’Estat quan s’han de pronunciar sobre un afer relacionat amb l’Amèrica Llatina, dissabte va fer un comunicat institucional per exigir a Nicolàs Maduro que convoqui eleccions en un període de vuit dies o reconeixerà Juan Guaidó com a president interí de Veneçuela.
Hi ha murs de formigó extremadament sòlids, però cap té la mateixa duresa com els pebrots del president Sánchez. Quina autoritat moral té l’Estat per exigir urnes quan a casa seva l’alternativa a la repressió judicial i policial a Catalunya no són les urnes, sinó que és més repressió judicial i policial?
Aquest exercici d’hipocresia, presentant un ultimàtum amb vés a saber quina autoritat i quina amenaça, va acompanyat del cinisme que suposa que al teu país fa un any que tens empresonats a líders polítics per uns delictes inventats.
La farsa amb la qual el presidente s’erigeix com a garant de les llibertats i la democràcia és encara més escandalosa quan, només 48 hores després de la seva declaració, la Fiscal General de l’Estat rebutja la presència d’observadors internacionals als judicis.
Quins pebrots més ben posats, president Sánchez. Només vostè és capaç de donar lliçons de democràcia amb represaliats polítics a la seva esquena.
