Fa temps que des d’aquesta columna destaquem la manca d’iniciativa i orientació de l’independentisme per fer realitat els seus objectius. Com vàrem explicar fa dies, hi ha un missatge transversal entre les direccions de les organitzacions de la societat civil republicana que es resumeix de la següent manera: “Fer aquesta acció ens apropa o ens allunya de la independència?”.
Aquesta mateixa pregunta és la que em faig amb la vaga general convocada per aquest dijous 21 de febrer: quina és la finalitat d’aquesta aturada de país? Dissabte passat, en la manifestació ‘El dret a l’autodeterminació no és delicte’, els portaveus de l’Intersindical-CSC i d’USTEC-STEs deien que “hi ha motius de sobra perquè el 21-F deixem les aules buides i omplim els carrers!”. Defensen que la mobilització és pels “drets i les llibertats”, fer front a “l’ofensiva generalitzada de la dreta més reaccionària, demòfoba i lliberticida” i denunciar la judicialització de l’escola catalana i els atacs contra la immersió: “Ens han acusat d’adoctrinament, però tots sabem que el que volen és que adoctrinem de la manera que ells volen”.
Francament, no entenc la finalitat d’aquesta convocatòria. Sembla un caldo d’ingredients per veure quin de tots ells t’interpel·la individualment per aturar el país. Hi ha de tot, excepte allò que resoldria tots els problemes que hi ha a l’olla: la independència.
L’aturada que ha acabat plantejant l’Intersindical-CSC i USTEC-STEs té el mateix caràcter passiu que la concentració de dissabte passat pel dret a l’autodeterminació. Una nova marxa que cau pel seu propi pes quan els qui aguanten la pancarta -el Govern de la Generalitat- són, precisament, els qui poden fer efectiu aquest dret.
L’independentisme s’ha instal·lat en la inèrcia de mobilitzar-se per mobilitzar-se sense una fita o objectiu per assolir. Totes les qüestions que defensen són des de la dèbil posició de qui demana permís. La imatge d’un Govern que fou escollit per desplegar la República encapçalant una manifestació que li diu a l’Estat que el dret a l’autodeterminació no és un delicte és la cirereta dels despropòsits.
Durant el període comprès entre el 2012 i el 2014 les manifestacions de la Diada nacional foren una mesura de pressió -coincideix amb la millor etapa de l’ANC i amb l’absència del president de la Generalitat a les concentracions-. L’any 2012 el més de milió de manifestants que varen marxar per la capital del país van precipitar la primera legislatura del president Mas, qui va demanar -en va- un pacte fiscal a Rajoy. Dos mesos després, Catalunya anava a les urnes amb el dret a decidir sobre la taula. La Diada del 2013 pressionava per fer efectiu aquest dret, i només tres mesos més tard el Govern presentava la pregunta de la consulta. El 2014, un crit que es va fer efectiu: “President, posi les urnes”.
La Diada del 2015 fou la primera on aquells que anaven a tenir les regnes del país eren a la capçalera de la concentració -a compte de les eleccions del 27 de setembre-. Des d’aquell moment, només l’excepció de l’aturada general del 3 i les mobilitzacions del 26 d’octubre del 2017 on no hi havia cap membre del Govern al carrer, cap mobilització ha aconseguit la seva finalitat d’acció. Cap.
La sensació és que es fan molts actes que responen més a un caràcter autocomplaent que no pas efectiu. De mirada extremadament curta que trenca amb la reflexió amb la qual començàvem aquest escrit, i que es fan els organitzadors, “fer aquesta acció ens apropa o ens allunya de la independència?”.
La vaga d’aquest dijous és la reedició d’una nova expressió popular sense cap altra finalitat que la de fer una entremaliada més. Si hi ha voluntat real d’aturar el país, però aturar-lo bé com el 3 d’octubre per fer efectiu algun d’aquests drets que es reivindiquen, es fa amb concreció. El que no s’hi val és agafar l’olla, posar-hi de tot i esperar que tots els qui l’any 2017 van sortir al carrer ho facin de nou.
