No entenc aquesta tendència automàtica que té l’independentisme de ridiculitzar i menystenir les manifestacions nacionalistes espanyoles. Siguin 45.000 assistents, segons el Gobierno, o 300.000, seguint el mateix criteri amb el qual es compten els manifestants a la Diada, ahir l’espanyolisme va marcar múscul. Agradi o no.
Si hi ha alguna lliçó que hauria d’haver après el republicanisme després de la derrota de l’octubre del 2017 és que aquesta superioritat moral no és més que un mer placebo per encobrir les mancances reals del moviment, i una d’elles és que políticament, tant a l’esfera interna com internacional, és clamorosament dèbil per fer front als embats reals que planteja l’Estat. Des que es va encetar el procés, fins a la declaració política d’Independència del 27-O, l’independentisme va viure enganyat en la farsa que tan aviat com el Parlament, o la Generalitat, proclamessin la independència hi hauria un efecte dominó de reconeixements que anirien des de la UE a l’OTAN. Recordeu les paraules de Santiago Vidal?
La realitat, però, fou tossuda i es va imposar. No només ningú va reconèixer la declaració, sinó que tampoc el Govern estava llest per fer el pas ni cap actor polític de l’Estat va posar sobre la taula una proposta per resoldre políticament l’atzucac català. Davant només hi havia repressió, presó i exili.
Em sorprèn, a malament, que encara avui l’independentisme mantingui aquest patró de menysteniment i ridiculització, és molt similar al que es va donar als Estats Units quan les mobilitzacions que donaven suport a Donald Trump eren irrisòries i després es va imposar a les urnes. Aquí imitem el mateix error. El republicanisme, des de sempre, fa befa de la manca de capacitat de convocatòria de l’espanyolisme, la dreta i l’extrema dreta als carrers, però, mentrestant, des de les institucions executa el 155, reprimeix judicialment, dissol les institucions catalanes i pressiona els fiscals perquè castigui amb més duresa els líders independentistes.
La imatge d’ahir que va oferir el nacionalisme espanyol a Madrid, a diferència del que opina el quòrum republicà, és extremadament greu i mereix tota l’atenció possible. Amagar el cap sota l’ala amb el pretext que a Catalunya es mobilitza més gent que a l’Estat és defugir qüestions de pes com el fet que arran d’aquesta discursiva bel·ligerant no només Vox va sacsejar les urnes amb 400.000 vots -repeteixo, 400.000 vots-, sinó que també marca l’agenda política i judicial de l’Estat.
El republicanisme ha de parlar clar i deixar-se estar de l’homeopatia processista que evita els debats més seriosos. Al carrer el nacionalisme espanyol sembla mancar de força, però té les regnes del poder. L’independentisme, en canvi, fins ara ha embolicat de fantasia un procés que a l’hora de la veritat no va assolir la seva fita i que evitava resoldre qüestions més madures com, per exemple, el cost real que pot tenir un procés d’independència davant un Estat que posa les porres per davant de les urnes.
