És recomanable llegir sobre la història d’Espanya -com el llibre ‘Visca la Pepa? Els catalans a l’Espanya de la Constitució de Cadis’ (Duxelm Editorial) de Xavier Deulonder-. En ella sempre hi ha una tònica que es repeteix, i no és cap altra que la malaltissa tendència a carregar contra Catalunya per créixer políticament.
L’etapa actual, on l’independentisme per primera vegada en la història té majoria absoluta parlamentària, no és una excepció. L’últim exemple, en clau electoral, és Andalusia. La irresponsabilitat de Susana Díaz i el PSOE a l’hora de posar l’odi contra l’independentisme al centre del debat, sumat a l’oportunisme del discurs autoritari, intolerant i supremacista de Vox, ha regalat les institucions andaluses a la dreta reaccionària. La derrota de les esquerres és proporcional a la seva incapacitat per fer front a la causa catalana amb un discurs que superi el mantra del 155 i el ‘No’ a totes les propostes del govern de la Generalitat.
Les eleccions municipals, autonòmiques i europees del mes de maig haurien -haurien- de ser una oportunitat per superar aquesta retòrica de l’odi encetada per Rajoy, Sánchez, Rivera i la col·laboració imprescindible d’Abascal i Casado. Tanmateix, amb l’exemple d’Extremadura de la setmana passada, és fàcil pronosticar que som només en la punta de l’iceberg.
Fa pocs dies el parlament d’Extremadura va votar a favor d’una proposta del Partit Popular -amb el suport del PSOE i Cs- perquè el Gobierno apliqui de nou l’article 155 de la Constitució i intervingui TV3. Una votació que, a més, fou reforçada pel president de la comunitat amb una sèrie de piulades on afegia més llenya al foc exposant la seva gran preocupació per la unitat d’Espanya.
Si Andalusia és l’exemple de la manca d’iniciativa de l’esquerra, Extremadura és la norma que confirma la malaltissa tendència -o el comodí- que hi ha a Espanya amb carregar contra Catalunya per créixer políticament.
És prioritari, per una comunitat que té un atur del 25,1%, un atur juvenil del 40,8%, un risc de pobresa del 38,8% i una renda per càpita de 17.262€, que la seva cambra de representants aprovi una proposta per reprimir institucionalment una regió a quasi 800 quilòmetres de distància?
Andalusia i Extremadura són dos exemples molt explícits de com les elits de les espanyes aprofiten la situació a Catalunya per adormir les reivindicacions socials i créixer políticament. La independència catalana no és només una oportunitat per als catalans, ho és també per a tots aquells ciutadans espanyols que treballen per fer fora a la classe parasitària que viu de l’odi i la confrontació. Duraria gaire la monarquia Borbònica sense discursos ultres com el del 3 d’octubre?
