La repressió judicial del 16 de gener a les terres gironines va tapar per complet una entrevista que va oferir el conseller legítim i director del Consell per la República, Toni Comín, a Vilaweb on feia una sèrie d’afirmacions molt interessants.
En un moment de la conversa amb Andreu Barnils, fora de les preguntes d’actualitat sobre els pressupostos, el conseller deia el següent: “Dins l’independentisme encara hi ha qui està massa condicionat per la lluita per l’hegemonia. Això és un problema (…) hi ha qui pensa que les travetes encara són importants, perquè debiliten l’equip rival. Doncs, per a mi, la resta dels independentistes no són rivals. Són aliats. Jo sóc a la llista d’ERC al Parlament de Catalunya i els meus aliats es diuen CUP i Junts per Catalunya“.
Crec que el conseller legítim no pot estar més encertat, sobretot quan concreta amb encara més detall que la batussa partidista “des del 27-O, hauria d’haver quedat suspesa fins a nou avís”. Chapeau.
La reflexió de Comín serveix per retratar la naturalesa de l’independentisme polític que, en els últims mesos, ha semblat més interessat a fer quedar en evidència al company de viatge que no pas en fer l’intel·ligent exercici d’agafar forces per l’embat que planteja l’Estat amb el judici polític.
De les poques coses que han regalat els partits aquest darrer any hi ha la producció i reproducció de trolls a la xarxa que breguen al ritme de la cadira que volen ocupar. Un dia diuen que Puigdemont és un covard, l’altra que Junqueras és un traïdor i al següent t’alliçonen sobre la unitat. Un tarannà que exposa amb molta claredat el testimoni de director del Consell: “No donava crèdit quan he sabut que a Catalunya hi ha gent que considera que Comín ha traït Esquerra perquè té bona relació amb els altres actors, particularment amb Junts per Catalunya, particularment amb Carles Puigdemont”.
Les paraules de Comín, qui en molts espais d’ERC és qüestionat pel motiu que explica en el paràgraf anterior, és un tast de la toxicitat amb la qual s’envolta la primera línia política independentista. Malauradament la legislatura anterior, la que havia de cloure amb la independència i fundació de la República catalana, és la responsable d’un clima d’hostilitat incomprensible amb tants anys de presó i exili en joc.
Des d’aquesta columna hem parlat moltes vegades d’unitat, de la fraternal no la del xantatge. Potser a hores d’ara és ridícul creure-hi, però no deixarem d’insistir-hi. Les sigles no són una religió ortodoxa, sinó un impuls per materialitzar un projecte polític. Fins que els partits no concebin el company de viatge com un aliat, i no com un rival polític de qui desconfiar, qui guanyarà, qui seguirà guanyant, és el de sempre: l’Estat. I qui perd, serà la de sempre: La República.
